No és el nom d´una destinació turística on fa molta calor, sinó una perla culinària al bell mig de l´Eixample barceloní...
Aquest divendres ens vam regalar un sopar degustació a aquest local (repetíem, doncs farà mig any el vam descobrir). El record que teníem era espectacular, però ara mateix, les glàndules salivals estan de fiesta loca!
I no…no exagero! Un gran cuiner a preus raonables, i un servei atent i professional, et deleïten amb una selecció de 9 plats on les barreges de sabors, textures i temperatures et fan passar una molt bona estona!
No és un restaurant de batalles per anar a celebrar el sopar de final de carrera amb els de classe, però sí per estar en parella, família o amics disfrutant de les olors, els sabors, una copa de vi i una bona conversa…
Us descric els plats que vam degustar per 32,5 euros. Desitjo que us entri salivera i us animeu a sorpendre a algun siberita que aprecieu!
• Croquetes d´albergínia a la brasa i confit d’ànec.
• Amanida de vieira, flors, crema de cigrons i salsa fina de formatge.
• Saltejat de bolets amb pernil ibèric, crema de pèsols i trufa d’estiu.
• Navalles a la brasa amb una picada de mango, olives verdes i pebrot vermell.
• Foie gras d’ànec amb cruixent de ceba i tofu d’ametlles.
• Corvina amb tatin de figues, ceba i cecina.
• Llargandaix de porc ibèric amb salsifis, crema de rúcula i salsa de remolatxa.
• Formatges amb melmelada de pomelo i gelat de carabassa.
• Textures d´albercoc con yogurt i granitzat de tè de Ceilan.
domingo, 5 de julio de 2009
viernes, 27 de marzo de 2009
Creuer pel Mediterrani
Un dels (molts) avantatges de ser una "jubilada" temporal és que pots gaudir de les bones ofertes turístiques d´anar a deshora...i per això aquesta setmana ho hem aprofitat i ens n´hem anat de creuer 8 dones: l´àvia, 6 Chicas de Oro més i jo!
Només han sigut tres dies, una ràpida ullada a Florència, Roma i Saint Paul, però han estat uns dies molt especials!
Ens hem marejat una mica, hem rigut molt i menjat massa, però sobretot hem disfrutat encara més! És realment fantàstic veure com gent de totes les edats té motivació per descobrir, per aprendre, per gaudir...
Tot i la pluja i la poca estona que vam tenir, tornar a Florència em va encantar! Només passejar amb l´àvia pels carrerons d´Oltrarno, veure un moment la casa on vaig viure, prendre un cafè deliciós i deixar-nos perdre per la maranya de places i carrers que desemboquen al Duomo ja va valdre la pena!
A Roma vam disfrutar amb la pasta fresca d´en Gino, el sol que ens va acompanyar tot el dia mentres passejàvem per Campidoglio, la Fontana di Trevi o pel Panteó i amb el cappuccino boníssim (i caríssim) d´el Greco, el famós cafè de via Condotti.
I Saint Paul va ser per a mi la joia amagada del viatge: un petit poble medieval amb una llarga tradició d´artistes (Gauguin o Picasso hi van passar temporades) i on encara avui altres generacions d´artistes hi viuen i exposen les seves obres. És una mena de Cadaqués francés i d´interior, però té la mateixa cadència que el poble de pescadors de la Costa Brava.
Feia molt temps que amb l´àvia dèiem de fer un viatge juntes, i per això aquests dies al vaixell han tingut una força especial per a mi. He disfrutat molt de la seva companyia, les seves històries i el seu "savoir faire"...
jueves, 5 de marzo de 2009
Om namah shivâya
Em fa mal la panxa de les abdominals que la Tesa ens va fer fer ahir.
Fa un parell de setmanes que he començat a practicar el Iogalates, una combinació de Pilates i Ioga. Fem mitja hora de tonificació on ens tremolen tots els músculs del cos i després passem a fer estiraments i exercicis de flexibilitat i equilibri, per acabar tancant els ulls i cantant el mantra d´Om namah shivâya...
Som dotze dones i la mestra.
Quasi no ens veiem les cares doncs arribem a les 17.50 amb la classe fosca i sortim una hora més tard, amb la classe fosca...Ens treiem les sabates, agafem una estora i ens estirem una al costat de l´altra.
Quasi no parlem. Anem fent els exercisis, inspirant pel nas i expirant per la boca durant el temps de pilates, per recuperar abans, i respirant pel nas mentres som al temps de ioga...
Compartim un espai, unes ganes, un estat mental...No sé qui són aquestes dones, ni què fan, però em sento propera a elles.
Tanco els ulls, em relaxo i segueixo unes instruccions. No necessito interaccionar verbalment amb ningú, sento el meu cos relaxat, al costat d´unes persones que no conec, respirant, esforçant-me i cantant mantres que no entenc ben bé, però que em fan sentir en pau.
Fa un parell de setmanes que he començat a practicar el Iogalates, una combinació de Pilates i Ioga. Fem mitja hora de tonificació on ens tremolen tots els músculs del cos i després passem a fer estiraments i exercicis de flexibilitat i equilibri, per acabar tancant els ulls i cantant el mantra d´Om namah shivâya...
Som dotze dones i la mestra.
Quasi no ens veiem les cares doncs arribem a les 17.50 amb la classe fosca i sortim una hora més tard, amb la classe fosca...Ens treiem les sabates, agafem una estora i ens estirem una al costat de l´altra.
Quasi no parlem. Anem fent els exercisis, inspirant pel nas i expirant per la boca durant el temps de pilates, per recuperar abans, i respirant pel nas mentres som al temps de ioga...
Compartim un espai, unes ganes, un estat mental...No sé qui són aquestes dones, ni què fan, però em sento propera a elles.
Tanco els ulls, em relaxo i segueixo unes instruccions. No necessito interaccionar verbalment amb ningú, sento el meu cos relaxat, al costat d´unes persones que no conec, respirant, esforçant-me i cantant mantres que no entenc ben bé, però que em fan sentir en pau.
miércoles, 4 de marzo de 2009
Un matí amb grans artistes
La meva àvia, podríem dir que és una de les persones que més admiro en aquesta vida, fa més de trenta anys que ensenya "manualitats" a un grup de senyores. Van començar estampant roba, després es van passar al paper maché i últimament s´han decantat per les joies creades amb cera fosa i altres materials.
Doncs bé, aquest matí he anat a una de les seves classes i m´ho he passat com mai! M´ha encantat fer la meva primera "col.lecció de joies", però el millor ha sigut compartir unes hores amb aquestes senyores que setmana rera setmana s´asseuen al voltant d´una taula i mentres pinten, escolpeixen o amassen, van xerrant, van explicant, van compartint i van fent teràpia unes amb les altres.
Una de les contertulianes ha comentat que li feia pena quan de camí a la plaça veia a gent gran asseguda a un banc veient passar el temps i la gent... elles, en canvi, han escollit aprofitar el seu temps i no passar les hores amb la mirada perduda...
M´he sentit tant orgullosa i tant a gust entre aquestes senyores que han passat mil coses a la vida, doncs la mitjana d´edat a la taula superava els setanta anys, i entre malalties, morts, decepcions i penes econòmiques també han tingut naixaments, casaments i alegries diverses que han compartit unes al costat de les altres, tot fent anar la llengua a una velocitat més gran que les mans.
M´han semblat unes afortunades per tenir-se unes a les altres durant tant de temps, fent-se companyia, donant-se confort, celebrant juntes fites i aixugant-se llàgrimes... i m´han fet sentir afortunada a mi, per tenir l´oportunitat de descobrir aquest món que fa tants anys que sento en les històries de la meva àvia.
Tinc ganes que arribi el dimecres que ve, ja que esmorzarem xocolata amb xurros per celebrar l´aniversari de la Lolita (84) i de la Carmen (92)!
Doncs bé, aquest matí he anat a una de les seves classes i m´ho he passat com mai! M´ha encantat fer la meva primera "col.lecció de joies", però el millor ha sigut compartir unes hores amb aquestes senyores que setmana rera setmana s´asseuen al voltant d´una taula i mentres pinten, escolpeixen o amassen, van xerrant, van explicant, van compartint i van fent teràpia unes amb les altres.
Una de les contertulianes ha comentat que li feia pena quan de camí a la plaça veia a gent gran asseguda a un banc veient passar el temps i la gent... elles, en canvi, han escollit aprofitar el seu temps i no passar les hores amb la mirada perduda...
M´he sentit tant orgullosa i tant a gust entre aquestes senyores que han passat mil coses a la vida, doncs la mitjana d´edat a la taula superava els setanta anys, i entre malalties, morts, decepcions i penes econòmiques també han tingut naixaments, casaments i alegries diverses que han compartit unes al costat de les altres, tot fent anar la llengua a una velocitat més gran que les mans.
M´han semblat unes afortunades per tenir-se unes a les altres durant tant de temps, fent-se companyia, donant-se confort, celebrant juntes fites i aixugant-se llàgrimes... i m´han fet sentir afortunada a mi, per tenir l´oportunitat de descobrir aquest món que fa tants anys que sento en les històries de la meva àvia.
Tinc ganes que arribi el dimecres que ve, ja que esmorzarem xocolata amb xurros per celebrar l´aniversari de la Lolita (84) i de la Carmen (92)!
lunes, 2 de marzo de 2009
Tornant a casa
Ara fa una setmana que vaig arribar a casa i crec que quasi ja he tornat...els primers dies no podia parar de pensar en les coses que feia a Londres, amb converses inacabades d´allà, en què deuria estar fent tal o tal altre, en quins barris, places o carrers m´havia faltat temps per descobrir...però sembla que ja torno a ser més aquí que allà.
Sempre he pensat que l´avió pot ser un medi de transport traïcioner, doncs ens porta d´una realitat a una altra tant ràpidament, que de vegades ens desconcerta i ens calen unes hores o uns dies per trencar el cordó que ens unia amb l´origen i poder veure el destí amb claretat...
I ara, amb aquesta setmana a les espatlles, puc mirar millor la meva nova realitat, i veure que m´agrada. Sóc conscient que és un episodi curt i estrany, sóc a la meva ciutat, sense treballar i tenint totes les hores del món per recol.locar-me a la meva nova vida: tornar al meu pis que ara és el nostre, recuperar espais i objectes que fa mesos que no veia o no recordava, redescobrir els meus antics costums i recuperar els que encara em fan feliç i deixar de banda els que només reproduïa per inèrcia, caminar amb els ulls més oberts pel meu barri i la meva ciutat, reveure als meus amics i familiars, etc.
I l´etcètera és molt llarg, perquè no he parat des de que he arribat. No he parat de fer coses, moltes sola, doncs ara aprecio i busco moments per a mi, i de veure gent, però amb calma, un rere l´altre, sense quedar amb cinc persones en una tarda, disfrutant de menys.
I així doncs avui puc dir que estic contenta d´haver tornat. Em sento a gust a casa meva, amb els meus, a la meva ciutat i a la meva vida. Hi ha coses a canviar, altres a millorar, i altres a aconseguir, però tinc ganes de fer aquest camí amb serenitat i al teu costat, Fer.
Sempre he pensat que l´avió pot ser un medi de transport traïcioner, doncs ens porta d´una realitat a una altra tant ràpidament, que de vegades ens desconcerta i ens calen unes hores o uns dies per trencar el cordó que ens unia amb l´origen i poder veure el destí amb claretat...
I ara, amb aquesta setmana a les espatlles, puc mirar millor la meva nova realitat, i veure que m´agrada. Sóc conscient que és un episodi curt i estrany, sóc a la meva ciutat, sense treballar i tenint totes les hores del món per recol.locar-me a la meva nova vida: tornar al meu pis que ara és el nostre, recuperar espais i objectes que fa mesos que no veia o no recordava, redescobrir els meus antics costums i recuperar els que encara em fan feliç i deixar de banda els que només reproduïa per inèrcia, caminar amb els ulls més oberts pel meu barri i la meva ciutat, reveure als meus amics i familiars, etc.
I l´etcètera és molt llarg, perquè no he parat des de que he arribat. No he parat de fer coses, moltes sola, doncs ara aprecio i busco moments per a mi, i de veure gent, però amb calma, un rere l´altre, sense quedar amb cinc persones en una tarda, disfrutant de menys.
I així doncs avui puc dir que estic contenta d´haver tornat. Em sento a gust a casa meva, amb els meus, a la meva ciutat i a la meva vida. Hi ha coses a canviar, altres a millorar, i altres a aconseguir, però tinc ganes de fer aquest camí amb serenitat i al teu costat, Fer.
miércoles, 25 de febrero de 2009
Un esmorzar amb vistes...Barcelona!
Aquest matí, després de la visita al traumatòleg de ma germana, ens hem enfilat al cotxe fins al Mirablau, un cafè-mirador, on el servei no és un festival d´atencions ni és precisament un local econòmic...però des d´on tens unes vistes espectaculars d´una ciutat espectacular...Barcelona!
I allà asseguda...veient la Sagrada Família, el pirulí (la torre Agbar), les torres Mapfre, Montjuïc, el port i molt més, amb ma germana al costat, un cafè amb llet com Déu mana i un croissant força acceptable...en aquell precís moment, en què a través dels vidres dels finestrals ens entrava una escalforeta solar, m´he sentit tant feliç!
He tingut aquella punxada a l´estómac que sents quan reconeixes que ets un afortunat, que estàs vivint quelcom especial i que tens el dret i el deure d´adornar-te´n i de gravar-ho a la memòria i a la retina...
I allà asseguda...veient la Sagrada Família, el pirulí (la torre Agbar), les torres Mapfre, Montjuïc, el port i molt més, amb ma germana al costat, un cafè amb llet com Déu mana i un croissant força acceptable...en aquell precís moment, en què a través dels vidres dels finestrals ens entrava una escalforeta solar, m´he sentit tant feliç!
He tingut aquella punxada a l´estómac que sents quan reconeixes que ets un afortunat, que estàs vivint quelcom especial i que tens el dret i el deure d´adornar-te´n i de gravar-ho a la memòria i a la retina...
sábado, 21 de febrero de 2009
cu London!
Avui s´acaba una etapa...només ha durat quatre mesos, però la veritat és que ha passat una mica de tot...
Hi ha hagut moments molt difícils, d´altres decepcionants, i sobretot molts dies que s´han fet llargs i grisos...la falta de llum, la pluja i el mal temps no han ajudat a passar millor aquestes estones...
Però també hi ha hagut dies solars, moments preciosos, vells encontres i noves amistats que m´han sorprès, m´han fet somriure i m´han acompanyat en molts moments de la meva estada...
I com sempre diuen: tot conta a la vida! Tota experiència és positiva, doncs ens ensenya quelcom, ens retorna alguna cosa en forma d´ensenyança...i jo puc dir que he après MOLT de la vida, de la gent i de mi mateixa en aquest quadrimestre a l´illa britànica.
D´entre aquestes coses hi ha l´aprendre a fer-se un lloc tot i sabent-se diferent als que t´envolten; aprendre a no ser tant foraster en una nova ciutat que t´acull; aprendre a passar hores i hores de soletat sense sentir-se trist o sol; aprendre a gaudir dels moments que comparteixes; aprendre a valorar el que tens i a lliutar pel que no tens i desitges; aprendre a no ser tan malcriat i a valorar els regals que cada dia rebem en diferents formes...
No tingueu por, no se me n´ha anat la xaveta ni formo part de cap secta secreta...només he tingut el temps per mirar i veure de diferent manera i adonar-me que som uns privilegiats que massa vegades no som capaços ni de reconèixer-ho...
Al final, he après molt poc del què teòricament venia a fer, però torno amb un aprenentatge que no el canvio per cap línia de cap currículum...
Hi ha hagut moments molt difícils, d´altres decepcionants, i sobretot molts dies que s´han fet llargs i grisos...la falta de llum, la pluja i el mal temps no han ajudat a passar millor aquestes estones...
Però també hi ha hagut dies solars, moments preciosos, vells encontres i noves amistats que m´han sorprès, m´han fet somriure i m´han acompanyat en molts moments de la meva estada...
I com sempre diuen: tot conta a la vida! Tota experiència és positiva, doncs ens ensenya quelcom, ens retorna alguna cosa en forma d´ensenyança...i jo puc dir que he après MOLT de la vida, de la gent i de mi mateixa en aquest quadrimestre a l´illa britànica.
D´entre aquestes coses hi ha l´aprendre a fer-se un lloc tot i sabent-se diferent als que t´envolten; aprendre a no ser tant foraster en una nova ciutat que t´acull; aprendre a passar hores i hores de soletat sense sentir-se trist o sol; aprendre a gaudir dels moments que comparteixes; aprendre a valorar el que tens i a lliutar pel que no tens i desitges; aprendre a no ser tan malcriat i a valorar els regals que cada dia rebem en diferents formes...
No tingueu por, no se me n´ha anat la xaveta ni formo part de cap secta secreta...només he tingut el temps per mirar i veure de diferent manera i adonar-me que som uns privilegiats que massa vegades no som capaços ni de reconèixer-ho...
Al final, he après molt poc del què teòricament venia a fer, però torno amb un aprenentatge que no el canvio per cap línia de cap currículum...
viernes, 20 de febrero de 2009
East is east
Avui he fet un recorregut per l´est: he començat a la galeria Whitecube a la Hoxton Square, en una de les places més xules de la ciutat (almenys per a mi!) i després he passat una estona molt entretinguda al museu Geffrey, un museu dedicat a la decoració interior de les cases angleses i on es mostra i s´explica d´una manera molt gràfica els avanços tecnològics durant quatre segles i la seva repercussió en les vides dels anglesos i per tant també, en les seves cases.
He fet una parada gastronòmica al 159 de Brick Lane per menjar un deliciós bagel de salmó fumat i formatge per 1,5 lliures! Tenen obert les 24 hores del dia així que no us ho deixeu perdre!
Mentres anava baixant carrer avall, cada cop veia més homes vestits amb túniques blanques...I just a les dues en punt, a la cantonada amb el carrer Fournier m´he ensopegat amb un edifici d´on d´una porta en sortien un rere l´altre... al recordar que avui era divendres, he entès que l´edifici que veia era la mesquita Jamme Masjid. La mesquita no es reconeix a simple vista, ja que no té el minaret habitual, doncs inicialment va ser una església protestant francesa, després una sinagoga i finalment la Gran Mesquita.
Avui he volgut fer aquest recorregut, en primer lloc perquè encara no m´havia passejat amb calma i de dia per aquest barri, i en segon lloc, com homenatge als meus inicis, ja que els primers dies a Londres els vaig passar a un pis de Bethnal Green, a l´est...
Així doncs, des del barri on vaig començar, avui tanco el cercle i m´acomiado...qui sap fins quan?
He fet una parada gastronòmica al 159 de Brick Lane per menjar un deliciós bagel de salmó fumat i formatge per 1,5 lliures! Tenen obert les 24 hores del dia així que no us ho deixeu perdre!
Mentres anava baixant carrer avall, cada cop veia més homes vestits amb túniques blanques...I just a les dues en punt, a la cantonada amb el carrer Fournier m´he ensopegat amb un edifici d´on d´una porta en sortien un rere l´altre... al recordar que avui era divendres, he entès que l´edifici que veia era la mesquita Jamme Masjid. La mesquita no es reconeix a simple vista, ja que no té el minaret habitual, doncs inicialment va ser una església protestant francesa, després una sinagoga i finalment la Gran Mesquita.
Avui he volgut fer aquest recorregut, en primer lloc perquè encara no m´havia passejat amb calma i de dia per aquest barri, i en segon lloc, com homenatge als meus inicis, ja que els primers dies a Londres els vaig passar a un pis de Bethnal Green, a l´est...
Així doncs, des del barri on vaig començar, avui tanco el cercle i m´acomiado...qui sap fins quan?
jueves, 19 de febrero de 2009
El meu carrer preferit
Avui he tornat a passar pel carrer que més m´ha agradat de la ciutat: Lamb´s Conduit Street.
És un carrer tranquil, ple de botigues maques, des de llibreries, a botigues de roba de disseny, pubs i cafeteries, una perruqueria moderneta i fins i tot una botiga on arreglen bicis...és un carrer qualsevol, podria ser d´un poble qualsevol, però té un encant, una màgia especials.
Suposo que el fet d´estar a la ciutat, li dóna un toc més genuí. I no és com els típics high streets de tots els barris, molt xulos ells, però que almenys a mi em donen la sensació que són allà per fer maco...en canvi, el "meu carrer" transpira la vibra de ser bell per ell mateix, i no perquè el mirin.
Si algun dia sou per la zona, deixeu-vos-hi caure una estona...hi ha una cafeteria, Bel´s Cafe, que la porta un senyor asiàtic encantador i on fan uns cappuccinos bons i baratets!
miércoles, 18 de febrero de 2009
Ruta d´esglésies i curiositats històriques
Ahir vaig caminar desde casa fins al mercat de Smithfield, famós per la seva venta de carn i per les execucions públiques a l´època medieval.
Pel camí vaig fer diverses parades:
*La St Pancras Old Church i els seus jardins, on hi ha la tomba de Sir Soane. Fins aquí no sembla "lo más", però la seva cúpula va influenciar a Gilbert Scott en el disseny de les més-que-fotografiades cabines telefòniques vermelles.
- La British Library on em vaig quedar embadalida amb la King´s Library, una torre de vidre de sis pisos que guarda la col.lecció de George III.
- El Gray´s Inn Court: un oasis de vegetació i silenci en mig de l´asfalt de la ciutat.
- La Temple Church, inspirada en l´església de Jerusalem de la Santa Sepultura, va ser fundada per l´ ordre de cavallers templaris, i és on es va filmar El Codi da Vinci.
- La Bride Church: coneguda com l´església dels periodistes, per la seva proximitat al carrer Fleet, on va néixer el diari. La seva agulla de disseny Wren diuen haver inspirat el disseny del pastís tradicional de noces (el de pisos).
- El Cutlers Hall: un edifici d´un color terra intens amb un fris en relleu impressionant, que allotja el gremi de carnissers.
- Postman´s Park: amagat un altre cop entre alts edificis, hi ha aquest racó d´espiritualitat, amb un petit jardí de flors, una font amb peixos de colors i el Watts Memorial pels sacrificis heròics: una paret amb plaques de ceràmica que conmemora actes heròics, però fatals.
- L´església de St Bartholomew-the-Great: només entrar ja es respira una densitat embriagadora. La poca llum i l´austeritat en la decoració et permeten sentir-te part de l´ambient més que no pas anar de visita. En una de les capelles, és on Benjamin Franklin va aprendre l´ofici de l´impremta abans d´emigrar a Estats Units. L´església, la podeu reconèixer de les pel.lícules "Cuatro bodas y un funeral" i "Shakespeare in love".
martes, 17 de febrero de 2009
Fora de la roda
Quina sensació més estranya! Tota la vida hem format part d´algun col.lectiu, i d´alguna manera saber-se part d´un tot ens fa sentir tranquils, protegits, acolxats...em feia una certa basarda pensar com em sentiria un cop deixada la feina i amb la perspectiva de tres setmanes amb tot el temps per a mi aquí a Londres més la incertesa de la feina a casa, però la veritat és que han sigut un regal aquests dies...
"i què faràs tot aquest temps?", " i on treballaràs?", "i tornaràs a la feina d´abans?", "i no estàs nerviosa?", "escolta, que aquí hi ha una crisis molt forta i no està el tema com per", etc. són només retalls de converses que he tingut amb amics i coneguts d´aquí i de casa...i on segurament, cap de les preguntes anava amb mala fe...simplement reprodueixen esquemes, pors i conductes apreses a poc a poc, per esdevenir una peça de l´engranatge social que ens han inculcat al llarg de la nostra vida...
I és que només el fet de no saber què faré demà o pensar que no estic percibint un salari els engoixa, els intranquilitza...per a mi i perquè no es poden imaginar a ells mateixos (com a mi em passava fa unes setmanes) estar bé i tranquils sense fer res especial, o tot el contrari, fent totes aquelles coses especials que mai podem fer...
Una cosa, no m´entengueu malament, sé que he de treballar per guanyar-me un sou, però no em sembla una fita tant alta trobar una feina, una qulasevol...que al MIT ja sé que no m´agafen...i si pels pitjors pronòstics no pugués ser, seria tan terrible viure de l´atur una temporada...? Perquè, us sóc sincera, ara que he tastat el sabor de la llibertat, trobo que és tant difícil posar un preu al treball? quant val la meva hora de no-llibertat? 10, 100, 1000 euros? i perquè no? si jo la meva vida la valoro i la gaudeixo moltíssim, ¿perquè he d´acceptar un salari imposat socialment en referència a uns estudis, unes competències, unes responsabilitats? La teoria la podria fins i tot acceptar, tenint en compte per exemple el grau de valor afegit que un afeina concreta retorna a la societat...però llavors, hi ha tantes feines inútils i basades en cortines de fum, que normalment són les més ben retribuïdes...com es podria valorar justament la filosofia, l´art? l´advocat o la caixera del supermercat? realment qui o què ens és més útil, més necessari?
Perquè ara ho he entès senyors: productius, productius, només en són becaris i els rangs més baixos de les empreses i altres entitats, la resta...es dedica a controlar, fer gràfiques, números i presentacions amb la finalitat de justificar els seus salaris...
Així doncs, ja sé que m´he de guanyar la vida d´alguna manera, però ara, tornar a la roda em fa tanta mandra....tornar a tenir aquells companys, que en si no tenen res de dolent, pobra gent, però que amb el pas de temps, les inseguretats, les frustracions i els desenganys es converteixen en unes relacions tenyides d´enveja i de desconfiança...
Quin preu té tot plegat? ¿De 8 a 12 hores fora de casa, dinant sempre fora, amb un parell d´hores de trajecte per arribar i tornar del lloc de treball, per fer una feina que no ens motiva especialment, però que a més veiem que als que tenim al voltant encara els motiva menys?
To be continued...
"i què faràs tot aquest temps?", " i on treballaràs?", "i tornaràs a la feina d´abans?", "i no estàs nerviosa?", "escolta, que aquí hi ha una crisis molt forta i no està el tema com per", etc. són només retalls de converses que he tingut amb amics i coneguts d´aquí i de casa...i on segurament, cap de les preguntes anava amb mala fe...simplement reprodueixen esquemes, pors i conductes apreses a poc a poc, per esdevenir una peça de l´engranatge social que ens han inculcat al llarg de la nostra vida...
I és que només el fet de no saber què faré demà o pensar que no estic percibint un salari els engoixa, els intranquilitza...per a mi i perquè no es poden imaginar a ells mateixos (com a mi em passava fa unes setmanes) estar bé i tranquils sense fer res especial, o tot el contrari, fent totes aquelles coses especials que mai podem fer...
Una cosa, no m´entengueu malament, sé que he de treballar per guanyar-me un sou, però no em sembla una fita tant alta trobar una feina, una qulasevol...que al MIT ja sé que no m´agafen...i si pels pitjors pronòstics no pugués ser, seria tan terrible viure de l´atur una temporada...? Perquè, us sóc sincera, ara que he tastat el sabor de la llibertat, trobo que és tant difícil posar un preu al treball? quant val la meva hora de no-llibertat? 10, 100, 1000 euros? i perquè no? si jo la meva vida la valoro i la gaudeixo moltíssim, ¿perquè he d´acceptar un salari imposat socialment en referència a uns estudis, unes competències, unes responsabilitats? La teoria la podria fins i tot acceptar, tenint en compte per exemple el grau de valor afegit que un afeina concreta retorna a la societat...però llavors, hi ha tantes feines inútils i basades en cortines de fum, que normalment són les més ben retribuïdes...com es podria valorar justament la filosofia, l´art? l´advocat o la caixera del supermercat? realment qui o què ens és més útil, més necessari?
Perquè ara ho he entès senyors: productius, productius, només en són becaris i els rangs més baixos de les empreses i altres entitats, la resta...es dedica a controlar, fer gràfiques, números i presentacions amb la finalitat de justificar els seus salaris...
Així doncs, ja sé que m´he de guanyar la vida d´alguna manera, però ara, tornar a la roda em fa tanta mandra....tornar a tenir aquells companys, que en si no tenen res de dolent, pobra gent, però que amb el pas de temps, les inseguretats, les frustracions i els desenganys es converteixen en unes relacions tenyides d´enveja i de desconfiança...
Quin preu té tot plegat? ¿De 8 a 12 hores fora de casa, dinant sempre fora, amb un parell d´hores de trajecte per arribar i tornar del lloc de treball, per fer una feina que no ens motiva especialment, però que a més veiem que als que tenim al voltant encara els motiva menys?
To be continued...
N´hi ha que neixen estrellats...
I és que últimament no tenim gaire sort, sobretot amb els desplaçaments...fa un parell de setmanes el col.lapse total per la neu i l´arribada a casa 8 hores més tard del previst, la setmana passada una estona d´estrés a l´estació de busos de Birmingham perquè l´autobús previ al nostre s´havia espatllat i hi havia dos grups de passatgers que volien entrar en un sol bus...
Avui, amb dues maletes, la pota coixa de la Laia, bolsos, abrics i crosses, hem arribat a Golders Green (no sense abans suar una mica totes dues, bé, la Laia força més...) per agafar el bus cap a Stansted...i quan feia res que érem tots a dalt, ha començat a fer una pudor estranya, i deseguida s´ha omplert el bus de fum...venia del motor...així que ens han fet baixar a tots en mig del no-res i esperar al següent bus de la companyia, que teòricament passen cada vint minuts, però en aquest cas ha trigat quasi una hora...
Un cop arribat el bus, hi ha hagut confusió i la llei del més espavilat...ja que només 26 afortunats hem pogut pujar...ja estant a dalt, pensant en la sort que havíem tingut i recordant els companys que feia només 5 minuts havien pujat dalt d´un taxi, el bus ha circulat una estona, però de seguida hem frenat: caravana...de tres carrils havíem de passar a un per obres...
Arribàvem a l´aeroport a l´hora prevista de la fi del check-in, però per alguna misteriosa raó la sort ens ha canviat, i després de córrer com una posseïda fins al contador, i la Laia darrera a la pota ranca, he sentit "last very final call for Barcelona!"...hem aconseguit una cadira de rodes i fins i tot ha pujat la primera a l´avió...
Per sort els metges li han dit que no s´ha trencat el peu, només se l´ha fisurat i haurà de fer repòs 15 dies...
Quina mala pata :)
Avui, amb dues maletes, la pota coixa de la Laia, bolsos, abrics i crosses, hem arribat a Golders Green (no sense abans suar una mica totes dues, bé, la Laia força més...) per agafar el bus cap a Stansted...i quan feia res que érem tots a dalt, ha començat a fer una pudor estranya, i deseguida s´ha omplert el bus de fum...venia del motor...així que ens han fet baixar a tots en mig del no-res i esperar al següent bus de la companyia, que teòricament passen cada vint minuts, però en aquest cas ha trigat quasi una hora...
Un cop arribat el bus, hi ha hagut confusió i la llei del més espavilat...ja que només 26 afortunats hem pogut pujar...ja estant a dalt, pensant en la sort que havíem tingut i recordant els companys que feia només 5 minuts havien pujat dalt d´un taxi, el bus ha circulat una estona, però de seguida hem frenat: caravana...de tres carrils havíem de passar a un per obres...
Arribàvem a l´aeroport a l´hora prevista de la fi del check-in, però per alguna misteriosa raó la sort ens ha canviat, i després de córrer com una posseïda fins al contador, i la Laia darrera a la pota ranca, he sentit "last very final call for Barcelona!"...hem aconseguit una cadira de rodes i fins i tot ha pujat la primera a l´avió...
Per sort els metges li han dit que no s´ha trencat el peu, només se l´ha fisurat i haurà de fer repòs 15 dies...
Quina mala pata :)
En tots els casos, em meravella l´estoicitat dels passatgers i més tenint en compte el poc tacte que el personal dels busos ha tingut en aquestes situacions d´estrés...
sábado, 14 de febrero de 2009
La Clique
Ahir al vespre vam anar a un espectacle diferent...La Clique!
És una barreja de circ, cabaret i vaudeville contemporània amb els seus típics números de contorsionisme i malabars, però tot fet amb un toc d´humor picantet que fa molta gràcia!
Vam aplaudir com boges amb en Mario que és un fan del Freddie Mercury i re-interpreta les seves cançons tot fent volar pilotes a l´aire, amb el parell d´artistes canadencs que donen vida a dives només amb una màscara o un cos fet d´anelles i també amb el capità Frodo que es contorsiona entre dues raquetes sense fils i fa que al públic ens agafin unes angúnies al veure´l!
I què dir dels dos gentlemen per exemple? que mentres llegeixen el diari fan uns números d´acrobàcia que és millor que cap de nosaltres provi a casa, o la còpia del "chico Cola" que surt d´una banyera amb només uns texans mullats i va fent el sexy mentres fa unes piruetes impressionants amb dues cintes penjades del sostre, etc.
Hem passat una estona molta xula amb tota la claca de la sala, celebrant el sant de la Laia i en companyia de la Nu i la Laura.
Si teniu curiositat, aquí us passo un link. És una manera diferent d´anar a teatre...
http://www.lacliquelondon.com/
És una barreja de circ, cabaret i vaudeville contemporània amb els seus típics números de contorsionisme i malabars, però tot fet amb un toc d´humor picantet que fa molta gràcia!
Vam aplaudir com boges amb en Mario que és un fan del Freddie Mercury i re-interpreta les seves cançons tot fent volar pilotes a l´aire, amb el parell d´artistes canadencs que donen vida a dives només amb una màscara o un cos fet d´anelles i també amb el capità Frodo que es contorsiona entre dues raquetes sense fils i fa que al públic ens agafin unes angúnies al veure´l!
I què dir dels dos gentlemen per exemple? que mentres llegeixen el diari fan uns números d´acrobàcia que és millor que cap de nosaltres provi a casa, o la còpia del "chico Cola" que surt d´una banyera amb només uns texans mullats i va fent el sexy mentres fa unes piruetes impressionants amb dues cintes penjades del sostre, etc.
Hem passat una estona molta xula amb tota la claca de la sala, celebrant el sant de la Laia i en companyia de la Nu i la Laura.
Si teniu curiositat, aquí us passo un link. És una manera diferent d´anar a teatre...
http://www.lacliquelondon.com/
viernes, 13 de febrero de 2009
Birmingham amb la sisi
Tot i que no prometia gaire la sortida, o potser per això, hem trobat que la ciutat de Birmingham tenia el seu punt!
És cert que és una ciutat difícil de transitar, tant en cotxe com a peu, però el centre val la pena passejar-lo, desde la Plaça Victòria, als carrers peatonals de New, Bull or High Street, fins als canals (diuen que n´hi ha més que a Venècia) o l´impressionant edifici de la Ikon Gallery.
La gastronomia no ens ha decepcionat gens: vam sopar balti, un plat paquistaní que han adoptat moltes cases de curry de tot el país, a un restaurant de Ladypool Rd, vam fer unes tapes delicioses a l´Arcadian Centre i una sopeta de verdures casolana al Canalside Cafè, al costat d´una acollidora llar de foc.
Així que si us sobra un dia de turisme, penseu que no és tant mala idea destinar-lo a aquesta ciutat, que tot i tenir repetidament el vot a l´accent més lleig del país, té una gent amable i el carisme d´una ciutat industrial que es reinventa a ella mateixa.
miércoles, 11 de febrero de 2009
Hyde Park
Avui he decidit fer un destí molt típic amb calma: Hyde Park. Ja que és un lloc de referència a Londres, però que mai li acabes de dedicar prou temps.
He començat a Lancaster Gate i la meva primera parada ha estat l´estàtua de bronze d´en Peter Pan. Està situada, més o menys, on l´autor de l´obra de teatre va conèixer a en Jack, el nen que el va inspirar.
La segona parada ha estat a la font en forma d´anell dedicat a la princesa Diana...la veritat és que és un monument preciós, senzill, elegant i que t´omple de serenitat...m´hi he quedat una estona escoltant el soroll de l´aigua al passar per la roda de pedra de l´anella i mirant la resta de visitants com interaccionaven amb l´espai que estaven descobrint...
Com que tenia una mica de fred, he entrat a la galeria Serpentine on he vist una exhibició d´art contemporani indi, i finalment he acabat la ruta del parc veient l´Albert Memorial, abans de començar la ruta pels museus de Kensington i Chelsea.
A la tarda, però, els meus peus m´han portat de nou al parc, a veure el palau Kensington, on va viure la princesa Diana i finalment al round pond on he deixat que la meva vista descansés una estona tot contemplant les escenografies que ànecs i cignes feien a l´aigua.
martes, 10 de febrero de 2009
The City
He començat la ruta a Bank. Tot i que ja hi havia passat abans amb bus, no havia sortit mai del metro en aquesta estació, que per sota en canvi he trepitjat cada dia per anar a la feina, i és tota una experiència la veritat...treus el cap de les entranyes de la terra i et trobes amb una plaça amb tot de ramificacions, plena d´edificis, on els teus ulls salten d´un detall a un altre i on sembla que tot vagi a més velocitat...
Per fer una pausa visual, he entrat a l´edifici de l´antic Royal Exchange, que ara és un luxós centre comercial, i hi he trobat un altre ritme...el pati interior estava ple de businessmen (i alguna dona) dinant i de les botigues del voltant com Tiffany&Co. en sortien clients satisfets amb la bosseta blau turquesa característica de la firma...segurament portaven el regal de Sant Valentí...m´ha semblat entreveure com bategava l´anell (com l´Amélie...)
Després de perdre´m per uns quants patis interiors he arribat al Gherkin, i mentres li donava la volta enbadalida i quasi mig marejada per l´acumulació de imatges que les diferents inclinacions dels vidres m´oferien, un segurata m´ha comunicat que no podia ni fer fotos ni caminar tant aprop de l´edifici...
M´he enfilat per un carreró on hi havia varis restaurants i allí m´he trobat amb una situació que m´ha divertit força: en un cantó, hi havia el típic restaurant de cadena on un grup d´homes joves dinava, se´ls veia tant confiats, amb tanta energia, tant orgullosos d´ells mateixos...a l´altre cantó del carrer, d´un restaurant més elegant, sortien un parell d´homes de negocis, en els seus cinquanta, panxa sortida, cabell canós, donant-se palmadetes a l´esquena...un dels nois joves se´ls mirava per la finestra...i en aquest moment he vist tant clar que el jove sabia que d´aquí vint anys, seria ell qui sortiria del restaurant bo amb el seu soci, segurament un dels nois que avui s´asseu a taula...
He passat pel Lloyd´s, un edifici encara més metàl.lic que el Pompidou i mentres intentava esbrinar què hi havia dins d´aquesta estructura que em recordava més una fàbrica de cervesa que unes oficines, he vist tot de banquers encorbatats, atrafagats, amb un munt de papers sota el braç i m´han fet quasi pena...no he pogut evitar pensar quants companys ja no estan en les seves oficines, quants deuen dormir malament tement ser els pròxims, quants consideren injust el pagament dels bonus quan altres ho han perdut tot...
He acabat el recorregut fent un cafetó i menjant un tros de "carrot cake" al mercat de Leadenhall, un mercat cobert de l´època victoriana que m´ha recordat a les galeries Emanuele II de Milà i la Boqueria de Barcelona.
lunes, 9 de febrero de 2009
The Courtauld Gallery
He passat una tarda fantàstica en aquest petit museu dins de la Somerset House disfrutant de la pintura impressionista (i post) de Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Manet, Monet i Renoir, amb algun Goya i Picasso i altres obres de Degas, Matisse, Toulouse-Lautrec, etc
Però hi ha hagut alguns quadres que m´han frepat especialment:
- "The Conversation" de Vanessa Bell (germana de Virgina Wolf) on es veuen tres dones en cercle, inclinades cap a dins, amb tota la pinta d´estar en el punt àlgid de la xafarderia...
- "At the Ball" de Manet- el rostre d´una dona, molt difuminat, amb colors terrosos, però d´un to pàlid que em recorda un somni.
- "Two dancers on the stage" de Degas i tot de figures de bronze de ballarines que omplen una sala i ens mostren la gràcia i la fragilitat dels seus cossos.
- "Nevermore" de Gauguin-es veu una noia de Tahití despullada i darrera dues figures vestides que la miren. Diuen que l´autor devia voler mostrar la pèrdua de la innocència dels illencs amb l´arribada dels colonitzadors.
- "The toll-gate" d´en Rousseau- m´ha encantat el toc naïve que té l´artista en mostrar-nos el seu món, ja que ell mateix va treballar d´aduaner i no va ser fins als quaranta anys que va pintar la seva primera obra.
- "Self-portrait with a bandaged ear" de Van Gogh. És una obra molt trista, veiem a un geni desesperat, mort de gana i sense esperances inflingint-se mal després d´una baralla amb el seu amic Gauguin a Arles. Durant 15 mesos va pintar 200 quadres, però no en va vendre ni un. En els temps de crisi que corren ara, potser podem entendre una mica millor la frustració que devia sentir l´artista.
- "Female Nude" de Modigliani-m´ha sorprès la diferència d´estil i de color del cap amb la resta del cos, doncs la cara recorda més una màscara d´origen egipci, que la continuïtat natural del cos rodó de la dona de la pintura.
Si sou per la zona un dilluns al matí, sapigueu que l´entrada és gratuïta. I sinó, entreu-hi igualment! Val molt la pena pagar les 5 lliures de l´entrada per veure aquesta petita joia de museu.
domingo, 8 de febrero de 2009
Pre-theatre menu
Una bona manera de poder anar a restaurants de renom sense deixar-te un ronyó i mig és aprofitar els menús de migdia o els menús de pre o post teatre que fan molts restaurants del centre de la ciutat.
Aquest vespre ens hem donat un capritx i hem sopat a l´Atelier de Joël Robuchon, mestre de Gordon Ramsay (the English chef...) i amb unes quantes estrelletes...el sablasso prometia...però no! hem agafat el menú pre-teatre (de 2/4 de 5 a les 7, això sí...la nostra hora del berenar) que té dues opcions: 2 plats (19 lliures) - 3 plats (25 lliures) i hem degustat una terrina de conill, un peix al forn amb un oli deliciós i un pastís òpera amb gelat de rom! El postre, tot i que cap dels dos és de molts dolços, era deliciós...
La sala és molt xula, amb taules altes o davant d´una barra tipus restaurant japonès amb la cuina totalment oberta i una paret plena de fulles de parra. La llum és suau, però et permet veure el què menges, la música ambiental et deixa sentir al teu acompanyant i els cambrers i el metre són amables sense ser empalagosos!
La copeta i el cafè ens l´hem pres al bar del pis de dalt, al davant d´una llar de foc...
Una altra avantatge és que no has de reservar amb dos mesos d´antelació, com passa amb alguns restaurants de Londres...
Us passo un link d´una web gastronòmica amb una ressenya del restaurant i alguna fotografia.
Bon appetit!
http://www.tasty-bits.com/index.php/2009/01/26/latelier-de-joel-robuchon-london/
Aquest vespre ens hem donat un capritx i hem sopat a l´Atelier de Joël Robuchon, mestre de Gordon Ramsay (the English chef...) i amb unes quantes estrelletes...el sablasso prometia...però no! hem agafat el menú pre-teatre (de 2/4 de 5 a les 7, això sí...la nostra hora del berenar) que té dues opcions: 2 plats (19 lliures) - 3 plats (25 lliures) i hem degustat una terrina de conill, un peix al forn amb un oli deliciós i un pastís òpera amb gelat de rom! El postre, tot i que cap dels dos és de molts dolços, era deliciós...
La sala és molt xula, amb taules altes o davant d´una barra tipus restaurant japonès amb la cuina totalment oberta i una paret plena de fulles de parra. La llum és suau, però et permet veure el què menges, la música ambiental et deixa sentir al teu acompanyant i els cambrers i el metre són amables sense ser empalagosos!
La copeta i el cafè ens l´hem pres al bar del pis de dalt, al davant d´una llar de foc...
Una altra avantatge és que no has de reservar amb dos mesos d´antelació, com passa amb alguns restaurants de Londres...
Us passo un link d´una web gastronòmica amb una ressenya del restaurant i alguna fotografia.
Bon appetit!
http://www.tasty-bits.com/index.php/2009/01/26/latelier-de-joel-robuchon-london/
sábado, 7 de febrero de 2009
London Eye by night
Farà uns set o vuit anys, vam pujar de dia al London Eye amb tota la family, en un viatge de Setmana Santa que vam fer quan ma germana vivia aquí.
Tots aquests mesos, el veia, i tenia ganes de tornar-hi a pujar, però mai m´acabava de decidir, em donava la sensació que era una mica massa turistada...aquest vespre, ja de nit, hi hem pujat amb el Ferran...i la veritat és que ha valgut la pena sentir el pessigolleig que t´entra veient la ciutat des de tant amunt...
No importa si és de guiri o no, el que és segur, és que tens una vista privilegiada de la ciutat...i com bé diuen una imatge val més que mil paraules...
Tots aquests mesos, el veia, i tenia ganes de tornar-hi a pujar, però mai m´acabava de decidir, em donava la sensació que era una mica massa turistada...aquest vespre, ja de nit, hi hem pujat amb el Ferran...i la veritat és que ha valgut la pena sentir el pessigolleig que t´entra veient la ciutat des de tant amunt...
No importa si és de guiri o no, el que és segur, és que tens una vista privilegiada de la ciutat...i com bé diuen una imatge val més que mil paraules...
Des d´aquí es veu el Teatre Nacional, la Catedral de Saint Paul i s´intueix el Gherkin...Per l´altre cantó es veia el Parlament i el Big Ben!
viernes, 6 de febrero de 2009
Thomas Noone Dance
Aquest vespre he anat al Queen Elisabeth Hall amb la Nu a veure un parell de treballs de la companyia de Thomas Noone: Crush i Fútil.
Hem quedat al.lucinades amb la manera que tant els quatre ballarins de Crush es mouen i es fan moure (doncs en alguns moments semblen titelles gegants mogudes per un o dos companys de repertori), interaccionen, topen, es rebreguen, s´estiren, s´arrosseguen, es dobleguen...com amb l´elegància que la parella de Fútil rebossa mentres omplen espais.
És una companyia amb base a Barcelona, al saT! Sant Andreu Teatre...així que ja estaré a l´aguaït per veure quan fan la seva pròxima funció perquè m´han semblat espectaculars.
La seva web per consultes us la deixo aquí sota:
http://www.thomasnoonedance.com/
Hem quedat al.lucinades amb la manera que tant els quatre ballarins de Crush es mouen i es fan moure (doncs en alguns moments semblen titelles gegants mogudes per un o dos companys de repertori), interaccionen, topen, es rebreguen, s´estiren, s´arrosseguen, es dobleguen...com amb l´elegància que la parella de Fútil rebossa mentres omplen espais.
És una companyia amb base a Barcelona, al saT! Sant Andreu Teatre...així que ja estaré a l´aguaït per veure quan fan la seva pròxima funció perquè m´han semblat espectaculars.
La seva web per consultes us la deixo aquí sota:
http://www.thomasnoonedance.com/
jueves, 5 de febrero de 2009
I love Soho
Avui m´he patejat el Soho de pe a pa! He començat a la Soho Square i he acabat a Carnaby Street...
Entremig he passejat pel Greek Street amb el seu bar-passatge dels Pillars of Hercules que et porta al Manette Street, on he estat xafardejant llibres de viatges al Foyles. En el nº 30 del Frith Street he buscat la placa que confirmava que Mozart hi va viure, igual que en el nº 28 del Dean Street, on es va allotjar Karl Marx.
He fet una parada al nº 52 de l´Old Compton Street per degustar el millor cappuccino que he begut a Londres (i per només 95p!) i per disfrutar de la barreja d´olors dels diversos grans recent mòlts que omplen aquesta atapeïda botiga.
El dit índex se m´ha revolucionat amb la càmara al veure les parades del mercat de fruites i verdures del Berwick Street, i m´he tele-transportat a altres mercats d´altres ciutats i països.
En el nº 39 del Brewer Street he passat una bona estona mirant fotografies d´actors i actrius, la majoria en blanc i negre. He remenat imants, samarretes i gadgets de diversos ídols, tant meus com d´altres, per acabar sortint de la botiga amb les mans buides, però amb "un tornaré..."
Entremig he passejat pel Greek Street amb el seu bar-passatge dels Pillars of Hercules que et porta al Manette Street, on he estat xafardejant llibres de viatges al Foyles. En el nº 30 del Frith Street he buscat la placa que confirmava que Mozart hi va viure, igual que en el nº 28 del Dean Street, on es va allotjar Karl Marx.
He fet una parada al nº 52 de l´Old Compton Street per degustar el millor cappuccino que he begut a Londres (i per només 95p!) i per disfrutar de la barreja d´olors dels diversos grans recent mòlts que omplen aquesta atapeïda botiga.
El dit índex se m´ha revolucionat amb la càmara al veure les parades del mercat de fruites i verdures del Berwick Street, i m´he tele-transportat a altres mercats d´altres ciutats i països.
En el nº 39 del Brewer Street he passat una bona estona mirant fotografies d´actors i actrius, la majoria en blanc i negre. He remenat imants, samarretes i gadgets de diversos ídols, tant meus com d´altres, per acabar sortint de la botiga amb les mans buides, però amb "un tornaré..."
Cortés al Roundhouse
Ahir al vespre, vaig anar a petar a un espectacle d´en Joaquín Cortés al Roundhouse, per substituir a algú que no hi podia anar!
Té la seva gràcia aquesta esponteneïtat dels events culturals que passa sovint en aquesta ciutat, doncs a l´haver d´agafar les entrades amb força antelació, fa que les circumstàncies puguin canviar, deixant un entrada lliure que s´intenta recol.locar entre amics i coneguts el més ràpid possible...donant-te la oportunitat de veure quelcom que no t´havies ni plantejat feia unes hores...
L´edifici és espectacular, va passar de ser un taller per reparar màquines de vapor a un teatre amb una cúpula de vidre per on entra llum natural.
L´espectacle, recuperat avui de la memòria i la retina (i sense el mal de ronyons i genolls que tenia després de dues hores d´estar dreta i amb el cap estirat per poder veure el famós taconeo entre els caps de la resta d´espectadors que compartíem el main space de peu) m´ha agradat.
La primera part era més barreja d´estils: flamenc, tango, música àrab i quelcom que a nosaltres ens recordava el que tenim enregistrat a la memòria, o als clixés, com a música zíngara. En aquesta primera part, però, a mi m´ha faltat complicitat entre els músics i sobretot entre les tres dones que cantaven i que cadascuna interpretava un rol i un estil diferent, però que juntes semblaven caigudes d´un cinquè pis.
La segona part, més íntima, només els músics i el bailaor, m´ha calat més. També ha ajudat a disfrutar més de l´espectacle el fet d´avançar posicions i tenir els seus peus a menys de deu metres dels nostres ulls.
Una llum tènue i vermellosa et convidava a estar més receptiva, a deixar-te portar pel ritme de les palmes, la caixa i el toc toc de les sabates que no paraven ni un moment de marcar estil.
http://www.roundhouse.org.uk/
Té la seva gràcia aquesta esponteneïtat dels events culturals que passa sovint en aquesta ciutat, doncs a l´haver d´agafar les entrades amb força antelació, fa que les circumstàncies puguin canviar, deixant un entrada lliure que s´intenta recol.locar entre amics i coneguts el més ràpid possible...donant-te la oportunitat de veure quelcom que no t´havies ni plantejat feia unes hores...
L´edifici és espectacular, va passar de ser un taller per reparar màquines de vapor a un teatre amb una cúpula de vidre per on entra llum natural.
L´espectacle, recuperat avui de la memòria i la retina (i sense el mal de ronyons i genolls que tenia després de dues hores d´estar dreta i amb el cap estirat per poder veure el famós taconeo entre els caps de la resta d´espectadors que compartíem el main space de peu) m´ha agradat.
La primera part era més barreja d´estils: flamenc, tango, música àrab i quelcom que a nosaltres ens recordava el que tenim enregistrat a la memòria, o als clixés, com a música zíngara. En aquesta primera part, però, a mi m´ha faltat complicitat entre els músics i sobretot entre les tres dones que cantaven i que cadascuna interpretava un rol i un estil diferent, però que juntes semblaven caigudes d´un cinquè pis.
La segona part, més íntima, només els músics i el bailaor, m´ha calat més. També ha ajudat a disfrutar més de l´espectacle el fet d´avançar posicions i tenir els seus peus a menys de deu metres dels nostres ulls.
Una llum tènue i vermellosa et convidava a estar més receptiva, a deixar-te portar pel ritme de les palmes, la caixa i el toc toc de les sabates que no paraven ni un moment de marcar estil.
http://www.roundhouse.org.uk/
miércoles, 4 de febrero de 2009
Ham & High
Quan he obert els ulls aquest matí, entrava una llum inusual per mi en aquesta ciutat...feia un sol radiant! així que m´he calçat com millor he pogut (ja que encara hi ha força neu i gel) i he anat cap al nord de la ciutat.
Primer he visitat el cementiri de Highgate, la part est, la més nova, on hi ha enterrat Karl Marx. La part oest, crec que és deu anys anterior, només es pot visitar en tour, i a l´hivern només els caps de setmana.
Hi havia aquella tranquilitat i serenor que sento sempre que sóc a un cementiri estranger, és a dir, quan no hi sóc per visitar a algú. Avui, entre les tombes tombades pel temps i cobertes de molsa, hi havia també la uniformitat de la neu, que netejava l´ambient i li otorgava un grau de pau superior.
Tot seguit he baixat Swains Lane avall i he anat a buscar una entrada del parc de Hampstead. He vist els llacs glaçats i m´he imaginat la diferència d´ambient durant una jornada calorosa d´estiu, he caminat fins a dalt del turó de Parliament per veure l´skyline de Londres, ara ja força familiar per a mi: Canary Wharf, la Catedral de Saint Paul, la torre de BT, etc.
Després de demanar un parell de cops indicacions a gent que passejava els seus gossos, he arribat al parell d´estàtues que en Henry Moore té al parc del costat, Kenwood i finalment he acabat l´excursió a la casa Kenwood que allotja una pinacoteca, amb algun Rembrandt i Van Dyck, i una exposició temporal d´un fotògraf desconegut per a mi fins avui: John Gay.
Nascut a Alemània, va emigrar a Londres als anys 30. L´exposició estava dividida en quatre categories, i una d´elles es titolava Ham & High, per Hampstead i Highgate, dos barris que ell adorava. Va viure 50 anys a Highgate, va treballar de voluntari cada cap de setmana al cementiri, arreglant herbes i diversos, fins que hi va morir plàcidmanent el 1999.
Les seves fotografies m´han encantat. Per a mi ha sigut com veure les fotografies que m´agradaria fer o haver fet al final d´una vida. La gent fotografiada et parlava, els angles eren moderns, els detalls t´informaven, les ciutats et transportaven...
http://www.guardian.co.uk/society/gallery/2009/jan/29/john-gay-photography-exhibition?picture=342453379
Primer he visitat el cementiri de Highgate, la part est, la més nova, on hi ha enterrat Karl Marx. La part oest, crec que és deu anys anterior, només es pot visitar en tour, i a l´hivern només els caps de setmana.
Hi havia aquella tranquilitat i serenor que sento sempre que sóc a un cementiri estranger, és a dir, quan no hi sóc per visitar a algú. Avui, entre les tombes tombades pel temps i cobertes de molsa, hi havia també la uniformitat de la neu, que netejava l´ambient i li otorgava un grau de pau superior.
Tot seguit he baixat Swains Lane avall i he anat a buscar una entrada del parc de Hampstead. He vist els llacs glaçats i m´he imaginat la diferència d´ambient durant una jornada calorosa d´estiu, he caminat fins a dalt del turó de Parliament per veure l´skyline de Londres, ara ja força familiar per a mi: Canary Wharf, la Catedral de Saint Paul, la torre de BT, etc.
Després de demanar un parell de cops indicacions a gent que passejava els seus gossos, he arribat al parell d´estàtues que en Henry Moore té al parc del costat, Kenwood i finalment he acabat l´excursió a la casa Kenwood que allotja una pinacoteca, amb algun Rembrandt i Van Dyck, i una exposició temporal d´un fotògraf desconegut per a mi fins avui: John Gay.
Nascut a Alemània, va emigrar a Londres als anys 30. L´exposició estava dividida en quatre categories, i una d´elles es titolava Ham & High, per Hampstead i Highgate, dos barris que ell adorava. Va viure 50 anys a Highgate, va treballar de voluntari cada cap de setmana al cementiri, arreglant herbes i diversos, fins que hi va morir plàcidmanent el 1999.
Les seves fotografies m´han encantat. Per a mi ha sigut com veure les fotografies que m´agradaria fer o haver fet al final d´una vida. La gent fotografiada et parlava, els angles eren moderns, els detalls t´informaven, les ciutats et transportaven...
http://www.guardian.co.uk/society/gallery/2009/jan/29/john-gay-photography-exhibition?picture=342453379
lunes, 2 de febrero de 2009
Com un fil invisible...
Tot i que estava morta del viatge, m´he posat el despertador i he baixat al centre a fer fotos, doncs el paisatge era espectacular.
He fotografiat el Big Ben, el London Eye, la Westminster Abbey, el parc de St. James i el palau de Buckingham. Totes aquestes perles turístiques estaven precioses amb l´empolsinada blanca que rebien des de feia unes hores i que no ha parat durant tot el dia...
Però el que realment m´ha colpit han estat les mirades i somriures que he intercanviat amb desconeguts.
Aquest episodi climàtic ha fet que tot de gent sortís al carrer amb càmares o mòbils i per uns instants, compartíssim la il.lusió de veure aquesta ciutat, tant fotografiada, d´una manera diferent.
Cadascú buscava la seva foto, feia ninots de neu o guerra de boles...però el millor venia quan topaves amb els seus ulls, i un rera altre, et somreia... Com un fil invisible, la neu ens ha anat unint en un estat d´il.lusió i alegria comuns.
He arribat a casa, un altre cop, amb les mitges i els mitjons empapats, les sabates xopes i els pantalons degotant...però amb un somriure d´orella a orella...molta gent estava enfadada, dos milions de londinencs s´han quedat a casa perquè no es podien desplaçar...però per la majoria de nens que no han anat a l´escola i per a mi, ha estat un dia genial!
Cap de setmana a Estocolm
Aprofitant que som a la part alta d´Europa i les ofertes de Ryanair (20 lliures anar i tornar), hem anat sis noies a passar el cap de setmana a Estocolm.
La ciutat m´ha agradat molt, tot i la fresqueta que feia...Hem estat entre 0ºC i -3ºC tots dos dies!
El centre antic, Gamla Stan, és una de les moltes illes que formen la ciutat. Només passejar i deixar-se perdre pels carrerons, entrant i sortint d´algun Konditori (cafeteria) per recuperar-se del fred amb una xocolata calenta, i xafardejar per les tendes de souvenirs, de disseny o d´altres artesanies, ja val la pena.
A la mateixa illa hi ha el Museu dels premis Nobel. La veritat, però, és que ens va decepcionar una mica, doncs és molt petit i no té massa xixa.
En canvi el que és molt recomenable és el Vasamuseet! El museu es va construir per allotjar el vaixell Vasa, un cop recuperat del mar i restaurat durant més de setanta anys. Hi ha visites guiades de 25 minuts que t´expliquen la història d´aquest vaixell espectacular de roure i el perquè es va enfonsar després de 20 minuts de travessia.
La ciutat m´ha recordat una barreja d´altres llocs que m´han agradat d´Europa: Varsòvia per la plaça on hi ha el museu dels premis Nobel, Roma pels colors terrossos de Trastevere i de Gamla Stan, Praga per les cúpules de coure de les esglésies i Bergen pels seus passetjos marítims.
La nit, la vam passar a un vaixell vermell anclat al llac Mälaren, cosa que li va donar un toc d´originalitat a l´excursió.
La tornada, però se´ns va dificultar una mica, degut a les condicions metereològiques de Londres. Vam arribar a casa vuit hores més tard del previst, ja que va caure una nevada sense precedents, obligant a tancar aeroports i carreteres...
Vam aterrar a l´aeroport de East Midlands una hora més tard, després d´esperar-ne dues i mitja i una mica per xiripa, vam poder pujar totes sis a un bus que ens va portar a Luton. Eren 2/4 de 5 del matí, però fins les 7 no vam pujar a un tren direcció Londres...
La poca informació que vam rebre i l´absoluta absènsia de medis posats per Ryanair van ser decepcionants, i més si tenim en compte el fred que feia i les hores que eren...hi va haver moments en que estàvem esperant algun bus, totes tremolant i amb els dits dels peus mig glaçats que n´hi havia per perdre els nervis...però crec que ja ens hem anglesat totes una mica i ho vam saber portar amb l´estoicisme d´un anglès qualsevol.
A 2/4 de 9 jo entrava a casa amb la compra feta, molta son, però feliç d´haver vist un Londres diferent, sense cotxes als carrers i només amb una alfombra blanca als peus.
Ara bé, tenint en compte que feia dies que s´esperava la tempesta blanca i sent una ciutat tant gran i cosmopolita com és, sembla estrany que no puguessin evitar els trasbalsos que vam patir molta gent.
La ciutat m´ha agradat molt, tot i la fresqueta que feia...Hem estat entre 0ºC i -3ºC tots dos dies!
El centre antic, Gamla Stan, és una de les moltes illes que formen la ciutat. Només passejar i deixar-se perdre pels carrerons, entrant i sortint d´algun Konditori (cafeteria) per recuperar-se del fred amb una xocolata calenta, i xafardejar per les tendes de souvenirs, de disseny o d´altres artesanies, ja val la pena.
A la mateixa illa hi ha el Museu dels premis Nobel. La veritat, però, és que ens va decepcionar una mica, doncs és molt petit i no té massa xixa.
En canvi el que és molt recomenable és el Vasamuseet! El museu es va construir per allotjar el vaixell Vasa, un cop recuperat del mar i restaurat durant més de setanta anys. Hi ha visites guiades de 25 minuts que t´expliquen la història d´aquest vaixell espectacular de roure i el perquè es va enfonsar després de 20 minuts de travessia.
La ciutat m´ha recordat una barreja d´altres llocs que m´han agradat d´Europa: Varsòvia per la plaça on hi ha el museu dels premis Nobel, Roma pels colors terrossos de Trastevere i de Gamla Stan, Praga per les cúpules de coure de les esglésies i Bergen pels seus passetjos marítims.
La nit, la vam passar a un vaixell vermell anclat al llac Mälaren, cosa que li va donar un toc d´originalitat a l´excursió.
La tornada, però se´ns va dificultar una mica, degut a les condicions metereològiques de Londres. Vam arribar a casa vuit hores més tard del previst, ja que va caure una nevada sense precedents, obligant a tancar aeroports i carreteres...
Vam aterrar a l´aeroport de East Midlands una hora més tard, després d´esperar-ne dues i mitja i una mica per xiripa, vam poder pujar totes sis a un bus que ens va portar a Luton. Eren 2/4 de 5 del matí, però fins les 7 no vam pujar a un tren direcció Londres...
La poca informació que vam rebre i l´absoluta absènsia de medis posats per Ryanair van ser decepcionants, i més si tenim en compte el fred que feia i les hores que eren...hi va haver moments en que estàvem esperant algun bus, totes tremolant i amb els dits dels peus mig glaçats que n´hi havia per perdre els nervis...però crec que ja ens hem anglesat totes una mica i ho vam saber portar amb l´estoicisme d´un anglès qualsevol.
A 2/4 de 9 jo entrava a casa amb la compra feta, molta son, però feliç d´haver vist un Londres diferent, sense cotxes als carrers i només amb una alfombra blanca als peus.
Ara bé, tenint en compte que feia dies que s´esperava la tempesta blanca i sent una ciutat tant gran i cosmopolita com és, sembla estrany que no puguessin evitar els trasbalsos que vam patir molta gent.
jueves, 29 de enero de 2009
El dia de després
He tancat una etapa: ahir va ser l´últim dia de la beca, i d´una experiència que mai oblidaré.
Han estat uns mesos molt durs per mi. Des del principi, les coses no van sortir com ens imaginàvem...Amb el Credit Crunch, trobar feina a Londres ja no és quelcom tan fàcil... el clima tampoc va ajudar a suavitzar les coses: la pluja i la poca llum m´han acompanyat quasi tots els dies en l´hivern més fred dels últims deu anys.
El pitjor, però, ha estat la decepció. La decepció en les reaccions de gent que tenien un rol en el meu aprenentatge. M´han fet mal, però per sort, puc dir que un cop fora del seu radi d´acció ja no m´afecten, doncs no els respecto. No han sabut transmetre aquell còctel de sentiments que un mestre hauria de regalar al seu aprenent...una barreja de respecte, admiració, confiança, il.lusió i empatia.
I tal i com hem vist en altres situacions de la història col.lectiva i individual, en els moments extrems, surt el millor i el pitjor de cadascú...l´altra cara de la moneda és l´orgull que sento d´haver trobat mans i orelles que m´han ajudat a sentir-me una mica menys sola en aquest tros del camí.
Aquestes mans i orelles m´han acompanyat des de casa, de gent que estimo i m´estimen, però també de gent que tot just feia unes setmanes que coneixia, com la Laura, la Núria i l´Hugo. Us vull donar a tots les gràcies per les hores i hores que m´heu escoltat, acaronat i heu intentat fer-me sentir millor.
Però sobretot, li dec les gràcies al Ferran per haver estat dia rera dia escoltant-me, regalant-me energia i somriures, cuidant-me fins i tot en la distància i estimant-me en cada moment.
Avui ha sortit el sol...i volia que ho sabéssiu...
Han estat uns mesos molt durs per mi. Des del principi, les coses no van sortir com ens imaginàvem...Amb el Credit Crunch, trobar feina a Londres ja no és quelcom tan fàcil... el clima tampoc va ajudar a suavitzar les coses: la pluja i la poca llum m´han acompanyat quasi tots els dies en l´hivern més fred dels últims deu anys.
El pitjor, però, ha estat la decepció. La decepció en les reaccions de gent que tenien un rol en el meu aprenentatge. M´han fet mal, però per sort, puc dir que un cop fora del seu radi d´acció ja no m´afecten, doncs no els respecto. No han sabut transmetre aquell còctel de sentiments que un mestre hauria de regalar al seu aprenent...una barreja de respecte, admiració, confiança, il.lusió i empatia.
I tal i com hem vist en altres situacions de la història col.lectiva i individual, en els moments extrems, surt el millor i el pitjor de cadascú...l´altra cara de la moneda és l´orgull que sento d´haver trobat mans i orelles que m´han ajudat a sentir-me una mica menys sola en aquest tros del camí.
Aquestes mans i orelles m´han acompanyat des de casa, de gent que estimo i m´estimen, però també de gent que tot just feia unes setmanes que coneixia, com la Laura, la Núria i l´Hugo. Us vull donar a tots les gràcies per les hores i hores que m´heu escoltat, acaronat i heu intentat fer-me sentir millor.
Però sobretot, li dec les gràcies al Ferran per haver estat dia rera dia escoltant-me, regalant-me energia i somriures, cuidant-me fins i tot en la distància i estimant-me en cada moment.
Avui ha sortit el sol...i volia que ho sabéssiu...
lunes, 26 de enero de 2009
The Prince Charles Cinema
Vull fer una entrada especial per a aquest cinema de cine més aviat independent, que emet en versió original, situat al bell centre de Londres, just a un carrer que surt de Leicester Square i que a més a més és una ganga!! (3,5 lliures la peli si ets soci, que equival a pagar 10 pounds l´any).
Aquest cap de setmana s´ha girat una mica el vent i els pares no han pogut arribar fins a Londres a veure´m, així que amb el canvi de plans, he decidit fer una incursió diària al cinema.
Divendres a les 18.00h: Choke
Dissabte a les 18.00h: W
Diumenge a les 21.00h: I´ve loved you so long
Aquesta última és impressionant. La Laura i jo hem plorat com unes cossaques, com ja comença a ser habitual en nosaltres i més si som al cine...
La història explica com dues germanes que han estat separades durant 15 anys, comencen a reconèixer-se, entendre´s i finalment tenir-se la suficient confiança perquè la Juliette, la germana gran, surti del seu silenci i expliqui finalment que va matar al seu fill de sis anys perquè tenia una malaltia molt greu i estava patint moltíssim.
Tot i que la història és molt tràgica, i que la protagonista s´emporta més d´una bufetada en el seu intent de tornar a la vida dels vius, també troba gent que li ofereix una mà en el camí, com la Lea, la seva germana petita, el policia que cada 15 dies veu per firmar els papers de la reincersió social i un professor, col.lega de sa germana, que la reenganxa a la vida.
I què dir de la família de la Lea? Que és simplement genial! A part del marit, una mica retissent inicialment a la seva cunyada, la pantalla ens regala moments càlids i molts somriures amb l´avi patern, un senyor encantador que no pot parlar degut a una embòlia, però que amara dolçor, i amb les dues filles vietnamites que la parella ha adoptat, sobretot la germana gran és una font de frescor i amor.
Per últim li vull donar les gràcies a la Gemma per mostrar-me aquesta petita joia cultural i assequible.
Bonne nuit
Aquest cap de setmana s´ha girat una mica el vent i els pares no han pogut arribar fins a Londres a veure´m, així que amb el canvi de plans, he decidit fer una incursió diària al cinema.
Divendres a les 18.00h: Choke
Dissabte a les 18.00h: W
Diumenge a les 21.00h: I´ve loved you so long
Aquesta última és impressionant. La Laura i jo hem plorat com unes cossaques, com ja comença a ser habitual en nosaltres i més si som al cine...
La història explica com dues germanes que han estat separades durant 15 anys, comencen a reconèixer-se, entendre´s i finalment tenir-se la suficient confiança perquè la Juliette, la germana gran, surti del seu silenci i expliqui finalment que va matar al seu fill de sis anys perquè tenia una malaltia molt greu i estava patint moltíssim.
Tot i que la història és molt tràgica, i que la protagonista s´emporta més d´una bufetada en el seu intent de tornar a la vida dels vius, també troba gent que li ofereix una mà en el camí, com la Lea, la seva germana petita, el policia que cada 15 dies veu per firmar els papers de la reincersió social i un professor, col.lega de sa germana, que la reenganxa a la vida.
I què dir de la família de la Lea? Que és simplement genial! A part del marit, una mica retissent inicialment a la seva cunyada, la pantalla ens regala moments càlids i molts somriures amb l´avi patern, un senyor encantador que no pot parlar degut a una embòlia, però que amara dolçor, i amb les dues filles vietnamites que la parella ha adoptat, sobretot la germana gran és una font de frescor i amor.
Per últim li vull donar les gràcies a la Gemma per mostrar-me aquesta petita joia cultural i assequible.
Bonne nuit
domingo, 25 de enero de 2009
La ventana indiscreta
M´encanta la poca privacitat que els anglesos es permeten...perquè ens dóna la oportunitat a gent que passegem per la ciutat de robar una mica de caliu, alguna situació, una estança d´alguna casa sense haver de picar a la porta o d´esperar ser convidats...
I és que em meravella que una ciutat tant obsessionada amb la seguretat, on quasi no hi ha papereres en els carrers per por a una bomba, siguin capaços de viure en casetes de fusta on una porta qualsevol separa casa de la resta del món: una casa a peu pla i amb uns finestrals sense persianes ni cortines que conviden a qualsevol vianant a ser còmplice de la seva intimitat.
Però una altra vegada: a mi m´alegren el trajecte! Em reconforta la visió d´un saló tot arreglat, amb la seva llar de foc, amb llibres apilonats en estanteries i una senyora prenent un te i llegint amb el cap inclinat fent esforços per desxifrar les lletres que cada cop se li enganxen més...suposo que veure un espai tant acollidor és el contrast del fred, la pluja, la neu i el mal temps que ens ha acompanyat aquests últims mesos a Londres, però em dóna energia per siguir el meu camí...
I és que em meravella que una ciutat tant obsessionada amb la seguretat, on quasi no hi ha papereres en els carrers per por a una bomba, siguin capaços de viure en casetes de fusta on una porta qualsevol separa casa de la resta del món: una casa a peu pla i amb uns finestrals sense persianes ni cortines que conviden a qualsevol vianant a ser còmplice de la seva intimitat.
Però una altra vegada: a mi m´alegren el trajecte! Em reconforta la visió d´un saló tot arreglat, amb la seva llar de foc, amb llibres apilonats en estanteries i una senyora prenent un te i llegint amb el cap inclinat fent esforços per desxifrar les lletres que cada cop se li enganxen més...suposo que veure un espai tant acollidor és el contrast del fred, la pluja, la neu i el mal temps que ens ha acompanyat aquests últims mesos a Londres, però em dóna energia per siguir el meu camí...
viernes, 23 de enero de 2009
La Bayadère
Aquest vespre hem anat a la ROH (Royal Opera House) a veure un ballet, La Bayadère, pel mòdic preu de 10 lliures (preu d´estudiant! i sí, a la meva edat encara tinc carnet d´estudiant vigent!).
L´edifici no m´ha impressionat tant com el Royal Albert Hall, però té el seu encant, sobretot de fora. Diria, però, que el més maco de l´interior és el bar modernista que hi ha dins la cúpula de vidre i ferro que recorda l´hivernacle del Parc de la Ciutadella o el Palacio de Cristal del Retiro a Madrid.
Com que no ens havíem informat massa de la trama de l´obra, hi ha hagut moments que ens perdíem una mica i no sabíem si la protagonista estava amb el seu amat o si era un somni d´ell (Solor) després de fumar opi amb una pipa, si l´havien enverinada i era morta, o si l´home que els espiava era el pare d´ella (Nikiya) o l´home poderós que estava enamorat d´ella (High Brahmin), etc.
A la segona part de tres, un cop Nikiya és morta, Solor fuma opi i en un estat d´eufòria i somni despert veu la sombra o esperit de la Nikiya en els pics de l´Himalaya. Aquesta escena és coneguda com "The Kingdom of the Shades", i comença amb tot de noies vestides de blanc sobre fons fosc baixant una rampa, recordant el fum de la pipa de Solor.
He de dir que el fet d´haver anat endevinant què passava li ha donat un punt d´emoció als saltirons que hem vist durant més de dues hores i mitja.
Bona nit a tots...
L´edifici no m´ha impressionat tant com el Royal Albert Hall, però té el seu encant, sobretot de fora. Diria, però, que el més maco de l´interior és el bar modernista que hi ha dins la cúpula de vidre i ferro que recorda l´hivernacle del Parc de la Ciutadella o el Palacio de Cristal del Retiro a Madrid.
Com que no ens havíem informat massa de la trama de l´obra, hi ha hagut moments que ens perdíem una mica i no sabíem si la protagonista estava amb el seu amat o si era un somni d´ell (Solor) després de fumar opi amb una pipa, si l´havien enverinada i era morta, o si l´home que els espiava era el pare d´ella (Nikiya) o l´home poderós que estava enamorat d´ella (High Brahmin), etc.
A la segona part de tres, un cop Nikiya és morta, Solor fuma opi i en un estat d´eufòria i somni despert veu la sombra o esperit de la Nikiya en els pics de l´Himalaya. Aquesta escena és coneguda com "The Kingdom of the Shades", i comença amb tot de noies vestides de blanc sobre fons fosc baixant una rampa, recordant el fum de la pipa de Solor.
He de dir que el fet d´haver anat endevinant què passava li ha donat un punt d´emoció als saltirons que hem vist durant més de dues hores i mitja.
Bona nit a tots...
martes, 20 de enero de 2009
Capoeira
És un ball? és una art marcial? una manera com una altra de posar-se una mica en forma? per la Laura i per mi és tot això i més!
Fa dues setmanes que assistim a una classe de Capoeira amb en Simon, el nostre mestre-gurú a un centre cívic de l´est de Londres (IdeaStore de Whitechapel). La veritat és que només el pas bàsic, la ginga, ja se´ns dóna força malament a tots! Però si t´ho agafes com una classe de risoteràpia camuflada, és genial!
La ginga, que literalment significa balancejar-se, consisteix en el balanceig entre dues posicions, la bàsica i la paral.lela. Seria com fer una passa enrera amb una cama tenint el braç contrari també cap enrere, tornar al centre amb les cames obertes i fer el mateix exercici amb les extremitats contràries. En el nostre cas és una mescla de pas de ball garratibat amb pas de ball simiós, quan intentem imitar la postura d´en Simon.
No sé si la Capoeira va néixer amb els esclaus africans portats a Brasil com un ball per dissimular que s´estaven entrenant per lluitar contra els amos, o bé amb els portuaris del Nord de Brasil que mataven l´estona entre càrrega i descàrrega fent exercicis de coordinació i flexibilitat; però el que és segur és que el meu grup de companys europeus i jo, no estem gaire preparats ni físicament, ni genèticament, per poder-nos doblegar, aixecar-nos, balancejar-nos i esquivar cosses com els inventors de la Caporira.
Em fa una mica de vergonya imaginar-me què pensarien si ens veiessin fent la nostra versió lliure, però també m´agrada aquest espai setmanal de dues hores al vespre, quan ja quasi s´ha acabat el dia, on tot d´adults, ens posem a les mans d´en Simon, i tot i la nostra poca gràcia, ens permeten fer el ridícul davant d´una gent que quasi no coneixem, però que compartim les ganes de passar una bona estona tot millorant el nostre to físic i la nostra coordinació al ritme nascut del Berimbau.
Per si voleu llegir una mica més sobre la Capoeria:
http://es.wikipedia.org/wiki/Capoeira#Ginga
Boa noite.
Fa dues setmanes que assistim a una classe de Capoeira amb en Simon, el nostre mestre-gurú a un centre cívic de l´est de Londres (IdeaStore de Whitechapel). La veritat és que només el pas bàsic, la ginga, ja se´ns dóna força malament a tots! Però si t´ho agafes com una classe de risoteràpia camuflada, és genial!
La ginga, que literalment significa balancejar-se, consisteix en el balanceig entre dues posicions, la bàsica i la paral.lela. Seria com fer una passa enrera amb una cama tenint el braç contrari també cap enrere, tornar al centre amb les cames obertes i fer el mateix exercici amb les extremitats contràries. En el nostre cas és una mescla de pas de ball garratibat amb pas de ball simiós, quan intentem imitar la postura d´en Simon.
No sé si la Capoeira va néixer amb els esclaus africans portats a Brasil com un ball per dissimular que s´estaven entrenant per lluitar contra els amos, o bé amb els portuaris del Nord de Brasil que mataven l´estona entre càrrega i descàrrega fent exercicis de coordinació i flexibilitat; però el que és segur és que el meu grup de companys europeus i jo, no estem gaire preparats ni físicament, ni genèticament, per poder-nos doblegar, aixecar-nos, balancejar-nos i esquivar cosses com els inventors de la Caporira.
Em fa una mica de vergonya imaginar-me què pensarien si ens veiessin fent la nostra versió lliure, però també m´agrada aquest espai setmanal de dues hores al vespre, quan ja quasi s´ha acabat el dia, on tot d´adults, ens posem a les mans d´en Simon, i tot i la nostra poca gràcia, ens permeten fer el ridícul davant d´una gent que quasi no coneixem, però que compartim les ganes de passar una bona estona tot millorant el nostre to físic i la nostra coordinació al ritme nascut del Berimbau.
Per si voleu llegir una mica més sobre la Capoeria:
http://es.wikipedia.org/wiki/Capoeira#Ginga
Boa noite.
lunes, 19 de enero de 2009
Embús al metro
Sembla impossible, però és veritat...cada dia, centenars de milers de londinencs ( bé potser m´he passat, peqruè la majoria d´usuaris de metro no semblen britànics!) o gent visquent a Londres, fem cua d´una manera resignada al metro.
Tant pot ser de bon matí fent el transbord de línies, a la tarda, per entrar al vagó o per sortir a l´exterior...però nacionals i estrangers passem diversos minuts de cada dia fent cua per poder-nos moure entre els milers de quilòmetres subterranis que ens permeten desplaçar-nos d´un cantó a l´altre de la ciutat.
Si ho mires des d´una mica de distància (si la mole que tens davant t´ho permet), te n´adones de l´exèrcit de formiguetes que som...sembla com si algú des de dalt ens estigués fent jugar a ara et tapono, ara et deixo anar...però el millor ve quan es crea un forat en el camí i veus com els passatgers es desplacen cagant pipes pels passadissos per avançar uns metres, per després tornar a estar parats per segons o minuts, fins que una altra estrabada els permet apropar-se una mica més al seu destí.
I un cop allà baix, amb el monòxid de carboni a tope, suada, xafada i rebregada per les bosses, abrics i diversos que els meus companys de trajecte interposen entre ells i nosaltres, em pregunto com solucionaran la falta d´espai subterrani durant les Olimpiades del 2012...i la veritat és que no li acabo de veure solució...
Tant pot ser de bon matí fent el transbord de línies, a la tarda, per entrar al vagó o per sortir a l´exterior...però nacionals i estrangers passem diversos minuts de cada dia fent cua per poder-nos moure entre els milers de quilòmetres subterranis que ens permeten desplaçar-nos d´un cantó a l´altre de la ciutat.
Si ho mires des d´una mica de distància (si la mole que tens davant t´ho permet), te n´adones de l´exèrcit de formiguetes que som...sembla com si algú des de dalt ens estigués fent jugar a ara et tapono, ara et deixo anar...però el millor ve quan es crea un forat en el camí i veus com els passatgers es desplacen cagant pipes pels passadissos per avançar uns metres, per després tornar a estar parats per segons o minuts, fins que una altra estrabada els permet apropar-se una mica més al seu destí.
I un cop allà baix, amb el monòxid de carboni a tope, suada, xafada i rebregada per les bosses, abrics i diversos que els meus companys de trajecte interposen entre ells i nosaltres, em pregunto com solucionaran la falta d´espai subterrani durant les Olimpiades del 2012...i la veritat és que no li acabo de veure solució...
jueves, 15 de enero de 2009
1984
Després d´haver vist les entranyes d´un organisme públic, entenc millor el llibre d´en George Orwell...
I és que les càmares presents a molts llocs de l´edifici em recordaven les escenes de sentiments continguts que els protagonistes havien de camuflar davant del Gran Germà.
Igual que els missatges repetitius dels empleats, on només arribar t´informaven de com havies de comportar-te si volies aconseguir un lloc de treball, a qui havies de somriure i amb qui no calia malgastar esforços...les seves cares tristes, els seus gestos repetitius, estudiats... un rera altre, feia allò que li havien fet a ell al començar l´escala del progrés, i quan només havien pujat un esglaó, ja sentien poder i el deure de fer-se respectar tal i com déu mana.
Un altre símbol orwellià eren els formularis, exàmens i convocatòries enrabassades que volien demostrar una transparència irreal i que molts cops acaben rebossant ineficiència i mal ús dels recursos públics.
Per no parlar d´una mena d´argot idiomàtic que es parla a la institució, que no és més que un anglès tenyit per tots els accents i construccions gramaticals submergides de les desenes d´idomes originals que recorden a la neollengua, un idioma pobre i on només perduren les paraules pràctiques, on sembla que els metisos han desaparegut.
Així doncs, la societat i les institucions totalitàries, grises i repressores que la novel.la ens mostrava fa seixanta anys, se m´han fet força patents durant la meva estada a aquesta institució pública, on he percebut molta més por del què mai havia vist en una altra entitat o empresa, por a no ser renovat, por a no agradar al cap que ha de fer un bon informe de la seva feina, por a perdre un sou fora d´òrbita, etcetera, però en canvi no he vist por a no fer bé la feina...
Potser m´ho he mirat malament jo? Podria ser...
I és que les càmares presents a molts llocs de l´edifici em recordaven les escenes de sentiments continguts que els protagonistes havien de camuflar davant del Gran Germà.
Igual que els missatges repetitius dels empleats, on només arribar t´informaven de com havies de comportar-te si volies aconseguir un lloc de treball, a qui havies de somriure i amb qui no calia malgastar esforços...les seves cares tristes, els seus gestos repetitius, estudiats... un rera altre, feia allò que li havien fet a ell al començar l´escala del progrés, i quan només havien pujat un esglaó, ja sentien poder i el deure de fer-se respectar tal i com déu mana.
Un altre símbol orwellià eren els formularis, exàmens i convocatòries enrabassades que volien demostrar una transparència irreal i que molts cops acaben rebossant ineficiència i mal ús dels recursos públics.
Per no parlar d´una mena d´argot idiomàtic que es parla a la institució, que no és més que un anglès tenyit per tots els accents i construccions gramaticals submergides de les desenes d´idomes originals que recorden a la neollengua, un idioma pobre i on només perduren les paraules pràctiques, on sembla que els metisos han desaparegut.
Així doncs, la societat i les institucions totalitàries, grises i repressores que la novel.la ens mostrava fa seixanta anys, se m´han fet força patents durant la meva estada a aquesta institució pública, on he percebut molta més por del què mai havia vist en una altra entitat o empresa, por a no ser renovat, por a no agradar al cap que ha de fer un bon informe de la seva feina, por a perdre un sou fora d´òrbita, etcetera, però en canvi no he vist por a no fer bé la feina...
Potser m´ho he mirat malament jo? Podria ser...
lunes, 12 de enero de 2009
Palestina
El cap de setmana passat vaig anar a la manifestació pel poble palestí, on s´estima que 200.000 persones van caminar desde Hyde Park fins a l´embaixada d´Israel.
Va ser impressionant...en més d´una ocasió no vaig poder evitar que les llàgrimes em saltessin dels ulls...sentint les consignes que nois i noies, homes i dones, àrabs, anglesos o estrangers repetien, entonanven o escoltaven sortits de megàfons o de micròfòns dels speakers.
A l´aire hi havia una mena de cortina de dens respecte, de frustració incomprensible, d´indignació general.
Al vespre vaig veure un documental sobre els assentaments israelites als territoris ocupats (The Iron Wall) i la pena, la ràbia i l´impotència van créixer encara més dins meu. Sembla impossible que s´estiguin produïnt tantes atrocitats, minant esperances i il.lusions d´un poble sencer davant dels ulls internacionals i que ningú faci res.
Aquest cop, quan es faci balança de la història, no es podrà dir que no se sabia, que només eren rumors...
Un pancarta llegia:
YOU: Take my water, burn my olive trees, destroy my house, take my job, steal my land, imprison my father, kill my mother, bomb my country, starve us all, humiliate us all.
BUT: I am to blame: I shot a rocket back.
Va ser impressionant...en més d´una ocasió no vaig poder evitar que les llàgrimes em saltessin dels ulls...sentint les consignes que nois i noies, homes i dones, àrabs, anglesos o estrangers repetien, entonanven o escoltaven sortits de megàfons o de micròfòns dels speakers.
A l´aire hi havia una mena de cortina de dens respecte, de frustració incomprensible, d´indignació general.
Al vespre vaig veure un documental sobre els assentaments israelites als territoris ocupats (The Iron Wall) i la pena, la ràbia i l´impotència van créixer encara més dins meu. Sembla impossible que s´estiguin produïnt tantes atrocitats, minant esperances i il.lusions d´un poble sencer davant dels ulls internacionals i que ningú faci res.
Aquest cop, quan es faci balança de la història, no es podrà dir que no se sabia, que només eren rumors...
Un pancarta llegia:
YOU: Take my water, burn my olive trees, destroy my house, take my job, steal my land, imprison my father, kill my mother, bomb my country, starve us all, humiliate us all.
BUT: I am to blame: I shot a rocket back.
jueves, 8 de enero de 2009
Endorfines pel nou any
Any nou, vida nova! acompanyats d´un fotimer de bons propòsits que normalment no duren ni quatre setmanes...
Un dels més populars és fer exercici...quants cops us heu promès, o heu sentit a algun familiar o amic dir, que d´aquest any nou no passa que...o deixes de fumar o comences a fer esport.
Com que el deixar de fumar ja el tinc assolit (el 21 de desembre vaig fer el meu mig any sense ni una cigarreta, la qual cosa em dóna directament el títol d´ex-fumadora!), he decidit aventurar-me amb l´esport.
Va sorgir la idea amb una companya de feina, l´Isa, a finals de l´any passat, d´anar a córrer un parell de dies a la setmana, al migdia, ja que no fa tant fred, veiem el gerkin a l´skyline i aprofitem per fer una pausa de la paperassa de la feina...
I per sorpresa meva, m´està agradant i tot!!
El senyor internet, que sap de tot, m´ha explicat d´una manera senzilla, el perquè d´aquesta bona sensació després de córrer: "L’exercici físic continuat provoca que el nostre organisme alliberi en la sang i el cervell unes hormones anomenades endorfines, que produeixen sensació de plaer i retarden la percepció de fatiga. La causa d’aquesta sensació s’atribueix al fet que, gràcies a les endorfines, es produeix un domini momentani de la funció de l’hemisferi dret del cervell (la part artística i intuïtiva) sobre l’esquerra (la lògica). Són suficients 20 o 30 minuts diaris d’exercici per obtenir beneficis per la salut, com la reducció de l’estrès i l’augment de la confiança i optimisme".
Així doncs, si passeu pel costat del riu, entre Canary Wharf i Limehouse, els dimarts i dijous de 12 a 2/4 d´1 veureu a dues cotorres corrent i xerrant...una d´elles, la que està mig ofegada, sóc jo.
Un dels més populars és fer exercici...quants cops us heu promès, o heu sentit a algun familiar o amic dir, que d´aquest any nou no passa que...o deixes de fumar o comences a fer esport.
Com que el deixar de fumar ja el tinc assolit (el 21 de desembre vaig fer el meu mig any sense ni una cigarreta, la qual cosa em dóna directament el títol d´ex-fumadora!), he decidit aventurar-me amb l´esport.
Va sorgir la idea amb una companya de feina, l´Isa, a finals de l´any passat, d´anar a córrer un parell de dies a la setmana, al migdia, ja que no fa tant fred, veiem el gerkin a l´skyline i aprofitem per fer una pausa de la paperassa de la feina...
I per sorpresa meva, m´està agradant i tot!!
El senyor internet, que sap de tot, m´ha explicat d´una manera senzilla, el perquè d´aquesta bona sensació després de córrer: "L’exercici físic continuat provoca que el nostre organisme alliberi en la sang i el cervell unes hormones anomenades endorfines, que produeixen sensació de plaer i retarden la percepció de fatiga. La causa d’aquesta sensació s’atribueix al fet que, gràcies a les endorfines, es produeix un domini momentani de la funció de l’hemisferi dret del cervell (la part artística i intuïtiva) sobre l’esquerra (la lògica). Són suficients 20 o 30 minuts diaris d’exercici per obtenir beneficis per la salut, com la reducció de l’estrès i l’augment de la confiança i optimisme".
Així doncs, si passeu pel costat del riu, entre Canary Wharf i Limehouse, els dimarts i dijous de 12 a 2/4 d´1 veureu a dues cotorres corrent i xerrant...una d´elles, la que està mig ofegada, sóc jo.
domingo, 4 de enero de 2009
Back in town
Després d´unes merescudes vacances de Nadal, torno a Londres.
L´avió surt amb dues hores de retràs. El vol va a petar i com que tots volem estalviar-nos l´import de les maletes, farcim l´avió de bosses i bossetes que s´amonteguen sota els seients, dins dels calaixos o a sobre els genolls dels passatgers.
A mig camí, el pilot ens informa que la temperatura a Londres és de 3ºC sota zero, i que sembla que la nevada s´endarrirà.
Al sortir de l´aeroport, després d´ensenyar el passaport, com si arribéssim a algun país llunyà (?), veig una cua llarguíssima de cares clapades i congelades. Per sort han posat més autobusos del normal i ens movem prou ràpid! Això però, no evita el comentari d´una companya esporàdica de viatge queixant-se de la situació i explicant-li a un pobre treballador que ven bitllets entre la gent que fem cua, que pensa posar una reclamació, ja que li sembla tercer-mundista, diu...
Després d´una hora a l´autobús, baixo a Baker Street per agafar el bus 27 fins a Camden. Torno a ser al meu barri londinenc i m´hi trobo bé.
Són les dues de la matinada, estic cansada i tinc son, però just abans d´arribar a casa es posa a nevar i me n´adono que estic tranquila i feliç.
L´avió surt amb dues hores de retràs. El vol va a petar i com que tots volem estalviar-nos l´import de les maletes, farcim l´avió de bosses i bossetes que s´amonteguen sota els seients, dins dels calaixos o a sobre els genolls dels passatgers.
A mig camí, el pilot ens informa que la temperatura a Londres és de 3ºC sota zero, i que sembla que la nevada s´endarrirà.
Al sortir de l´aeroport, després d´ensenyar el passaport, com si arribéssim a algun país llunyà (?), veig una cua llarguíssima de cares clapades i congelades. Per sort han posat més autobusos del normal i ens movem prou ràpid! Això però, no evita el comentari d´una companya esporàdica de viatge queixant-se de la situació i explicant-li a un pobre treballador que ven bitllets entre la gent que fem cua, que pensa posar una reclamació, ja que li sembla tercer-mundista, diu...
Després d´una hora a l´autobús, baixo a Baker Street per agafar el bus 27 fins a Camden. Torno a ser al meu barri londinenc i m´hi trobo bé.
Són les dues de la matinada, estic cansada i tinc son, però just abans d´arribar a casa es posa a nevar i me n´adono que estic tranquila i feliç.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
