La ventana indiscreta

M´encanta la poca privacitat que els anglesos es permeten...perquè ens dóna la oportunitat a gent que passegem per la ciutat de robar una mica de caliu, alguna situació, una estança d´alguna casa sense haver de picar a la porta o d´esperar ser convidats...

I és que em meravella que una ciutat tant obsessionada amb la seguretat, on quasi no hi ha papereres en els carrers per por a una bomba, siguin capaços de viure en casetes de fusta on una porta qualsevol separa casa de la resta del món: una casa a peu pla i amb uns finestrals sense persianes ni cortines que conviden a qualsevol vianant a ser còmplice de la seva intimitat.

Però una altra vegada: a mi m´alegren el trajecte! Em reconforta la visió d´un saló tot arreglat, amb la seva llar de foc, amb llibres apilonats en estanteries i una senyora prenent un te i llegint amb el cap inclinat fent esforços per desxifrar les lletres que cada cop se li enganxen més...suposo que veure un espai tant acollidor és el contrast del fred, la pluja, la neu i el mal temps que ens ha acompanyat aquests últims mesos a Londres, però em dóna energia per siguir el meu camí...