Embús al metro

Sembla impossible, però és veritat...cada dia, centenars de milers de londinencs ( bé potser m´he passat, peqruè la majoria d´usuaris de metro no semblen britànics!) o gent visquent a Londres, fem cua d´una manera resignada al metro.

Tant pot ser de bon matí fent el transbord de línies, a la tarda, per entrar al vagó o per sortir a l´exterior...però nacionals i estrangers passem diversos minuts de cada dia fent cua per poder-nos moure entre els milers de quilòmetres subterranis que ens permeten desplaçar-nos d´un cantó a l´altre de la ciutat.

Si ho mires des d´una mica de distància (si la mole que tens davant t´ho permet), te n´adones de l´exèrcit de formiguetes que som...sembla com si algú des de dalt ens estigués fent jugar a ara et tapono, ara et deixo anar...però el millor ve quan es crea un forat en el camí i veus com els passatgers es desplacen cagant pipes pels passadissos per avançar uns metres, per després tornar a estar parats per segons o minuts, fins que una altra estrabada els permet apropar-se una mica més al seu destí.

I un cop allà baix, amb el monòxid de carboni a tope, suada, xafada i rebregada per les bosses, abrics i diversos que els meus companys de trajecte interposen entre ells i nosaltres, em pregunto com solucionaran la falta d´espai subterrani durant les Olimpiades del 2012...i la veritat és que no li acabo de veure solució...