El dia de després

He tancat una etapa: ahir va ser l´últim dia de la beca, i d´una experiència que mai oblidaré.

Han estat uns mesos molt durs per mi. Des del principi, les coses no van sortir com ens imaginàvem...Amb el Credit Crunch, trobar feina a Londres ja no és quelcom tan fàcil... el clima tampoc va ajudar a suavitzar les coses: la pluja i la poca llum m´han acompanyat quasi tots els dies en l´hivern més fred dels últims deu anys.

El pitjor, però, ha estat la decepció. La decepció en les reaccions de gent que tenien un rol en el meu aprenentatge. M´han fet mal, però per sort, puc dir que un cop fora del seu radi d´acció ja no m´afecten, doncs no els respecto. No han sabut transmetre aquell còctel de sentiments que un mestre hauria de regalar al seu aprenent...una barreja de respecte, admiració, confiança, il.lusió i empatia.

I tal i com hem vist en altres situacions de la història col.lectiva i individual, en els moments extrems, surt el millor i el pitjor de cadascú...l´altra cara de la moneda és l´orgull que sento d´haver trobat mans i orelles que m´han ajudat a sentir-me una mica menys sola en aquest tros del camí.

Aquestes mans i orelles m´han acompanyat des de casa, de gent que estimo i m´estimen, però també de gent que tot just feia unes setmanes que coneixia, com la Laura, la Núria i l´Hugo. Us vull donar a tots les gràcies per les hores i hores que m´heu escoltat, acaronat i heu intentat fer-me sentir millor.

Però sobretot, li dec les gràcies al Ferran per haver estat dia rera dia escoltant-me, regalant-me energia i somriures, cuidant-me fins i tot en la distància i estimant-me en cada moment.

Avui ha sortit el sol...i volia que ho sabéssiu...