Com un fil invisible...

Tot i que estava morta del viatge, m´he posat el despertador i he baixat al centre a fer fotos, doncs el paisatge era espectacular.

He fotografiat el Big Ben, el London Eye, la Westminster Abbey, el parc de St. James i el palau de Buckingham. Totes aquestes perles turístiques estaven precioses amb l´empolsinada blanca que rebien des de feia unes hores i que no ha parat durant tot el dia...

Però el que realment m´ha colpit han estat les mirades i somriures que he intercanviat amb desconeguts.

Aquest episodi climàtic ha fet que tot de gent sortís al carrer amb càmares o mòbils i per uns instants, compartíssim la il.lusió de veure aquesta ciutat, tant fotografiada, d´una manera diferent.

Cadascú buscava la seva foto, feia ninots de neu o guerra de boles...però el millor venia quan topaves amb els seus ulls, i un rera altre, et somreia... Com un fil invisible, la neu ens ha anat unint en un estat d´il.lusió i alegria comuns.

He arribat a casa, un altre cop, amb les mitges i els mitjons empapats, les sabates xopes i els pantalons degotant...però amb un somriure d´orella a orella...molta gent estava enfadada, dos milions de londinencs s´han quedat a casa perquè no es podien desplaçar...però per la majoria de nens que no han anat a l´escola i per a mi, ha estat un dia genial!