I és que últimament no tenim gaire sort, sobretot amb els desplaçaments...fa un parell de setmanes el col.lapse total per la neu i l´arribada a casa 8 hores més tard del previst, la setmana passada una estona d´estrés a l´estació de busos de Birmingham perquè l´autobús previ al nostre s´havia espatllat i hi havia dos grups de passatgers que volien entrar en un sol bus...
Avui, amb dues maletes, la pota coixa de la Laia, bolsos, abrics i crosses, hem arribat a Golders Green (no sense abans suar una mica totes dues, bé, la Laia força més...) per agafar el bus cap a Stansted...i quan feia res que érem tots a dalt, ha començat a fer una pudor estranya, i deseguida s´ha omplert el bus de fum...venia del motor...així que ens han fet baixar a tots en mig del no-res i esperar al següent bus de la companyia, que teòricament passen cada vint minuts, però en aquest cas ha trigat quasi una hora...
Un cop arribat el bus, hi ha hagut confusió i la llei del més espavilat...ja que només 26 afortunats hem pogut pujar...ja estant a dalt, pensant en la sort que havíem tingut i recordant els companys que feia només 5 minuts havien pujat dalt d´un taxi, el bus ha circulat una estona, però de seguida hem frenat: caravana...de tres carrils havíem de passar a un per obres...
Arribàvem a l´aeroport a l´hora prevista de la fi del check-in, però per alguna misteriosa raó la sort ens ha canviat, i després de córrer com una posseïda fins al contador, i la Laia darrera a la pota ranca, he sentit "last very final call for Barcelona!"...hem aconseguit una cadira de rodes i fins i tot ha pujat la primera a l´avió...
Per sort els metges li han dit que no s´ha trencat el peu, només se l´ha fisurat i haurà de fer repòs 15 dies...
Quina mala pata :)
Avui, amb dues maletes, la pota coixa de la Laia, bolsos, abrics i crosses, hem arribat a Golders Green (no sense abans suar una mica totes dues, bé, la Laia força més...) per agafar el bus cap a Stansted...i quan feia res que érem tots a dalt, ha començat a fer una pudor estranya, i deseguida s´ha omplert el bus de fum...venia del motor...així que ens han fet baixar a tots en mig del no-res i esperar al següent bus de la companyia, que teòricament passen cada vint minuts, però en aquest cas ha trigat quasi una hora...
Un cop arribat el bus, hi ha hagut confusió i la llei del més espavilat...ja que només 26 afortunats hem pogut pujar...ja estant a dalt, pensant en la sort que havíem tingut i recordant els companys que feia només 5 minuts havien pujat dalt d´un taxi, el bus ha circulat una estona, però de seguida hem frenat: caravana...de tres carrils havíem de passar a un per obres...
Arribàvem a l´aeroport a l´hora prevista de la fi del check-in, però per alguna misteriosa raó la sort ens ha canviat, i després de córrer com una posseïda fins al contador, i la Laia darrera a la pota ranca, he sentit "last very final call for Barcelona!"...hem aconseguit una cadira de rodes i fins i tot ha pujat la primera a l´avió...
Per sort els metges li han dit que no s´ha trencat el peu, només se l´ha fisurat i haurà de fer repòs 15 dies...
Quina mala pata :)
En tots els casos, em meravella l´estoicitat dels passatgers i més tenint en compte el poc tacte que el personal dels busos ha tingut en aquestes situacions d´estrés...
No hay comentarios:
Publicar un comentario