Ahir al vespre, vaig anar a petar a un espectacle d´en Joaquín Cortés al Roundhouse, per substituir a algú que no hi podia anar!
Té la seva gràcia aquesta esponteneïtat dels events culturals que passa sovint en aquesta ciutat, doncs a l´haver d´agafar les entrades amb força antelació, fa que les circumstàncies puguin canviar, deixant un entrada lliure que s´intenta recol.locar entre amics i coneguts el més ràpid possible...donant-te la oportunitat de veure quelcom que no t´havies ni plantejat feia unes hores...
L´edifici és espectacular, va passar de ser un taller per reparar màquines de vapor a un teatre amb una cúpula de vidre per on entra llum natural.
L´espectacle, recuperat avui de la memòria i la retina (i sense el mal de ronyons i genolls que tenia després de dues hores d´estar dreta i amb el cap estirat per poder veure el famós taconeo entre els caps de la resta d´espectadors que compartíem el main space de peu) m´ha agradat.
La primera part era més barreja d´estils: flamenc, tango, música àrab i quelcom que a nosaltres ens recordava el que tenim enregistrat a la memòria, o als clixés, com a música zíngara. En aquesta primera part, però, a mi m´ha faltat complicitat entre els músics i sobretot entre les tres dones que cantaven i que cadascuna interpretava un rol i un estil diferent, però que juntes semblaven caigudes d´un cinquè pis.
La segona part, més íntima, només els músics i el bailaor, m´ha calat més. També ha ajudat a disfrutar més de l´espectacle el fet d´avançar posicions i tenir els seus peus a menys de deu metres dels nostres ulls.
Una llum tènue i vermellosa et convidava a estar més receptiva, a deixar-te portar pel ritme de les palmes, la caixa i el toc toc de les sabates que no paraven ni un moment de marcar estil.
http://www.roundhouse.org.uk/
Té la seva gràcia aquesta esponteneïtat dels events culturals que passa sovint en aquesta ciutat, doncs a l´haver d´agafar les entrades amb força antelació, fa que les circumstàncies puguin canviar, deixant un entrada lliure que s´intenta recol.locar entre amics i coneguts el més ràpid possible...donant-te la oportunitat de veure quelcom que no t´havies ni plantejat feia unes hores...
L´edifici és espectacular, va passar de ser un taller per reparar màquines de vapor a un teatre amb una cúpula de vidre per on entra llum natural.
L´espectacle, recuperat avui de la memòria i la retina (i sense el mal de ronyons i genolls que tenia després de dues hores d´estar dreta i amb el cap estirat per poder veure el famós taconeo entre els caps de la resta d´espectadors que compartíem el main space de peu) m´ha agradat.
La primera part era més barreja d´estils: flamenc, tango, música àrab i quelcom que a nosaltres ens recordava el que tenim enregistrat a la memòria, o als clixés, com a música zíngara. En aquesta primera part, però, a mi m´ha faltat complicitat entre els músics i sobretot entre les tres dones que cantaven i que cadascuna interpretava un rol i un estil diferent, però que juntes semblaven caigudes d´un cinquè pis.
La segona part, més íntima, només els músics i el bailaor, m´ha calat més. També ha ajudat a disfrutar més de l´espectacle el fet d´avançar posicions i tenir els seus peus a menys de deu metres dels nostres ulls.
Una llum tènue i vermellosa et convidava a estar més receptiva, a deixar-te portar pel ritme de les palmes, la caixa i el toc toc de les sabates que no paraven ni un moment de marcar estil.
http://www.roundhouse.org.uk/
No hay comentarios:
Publicar un comentario