Quina sensació més estranya! Tota la vida hem format part d´algun col.lectiu, i d´alguna manera saber-se part d´un tot ens fa sentir tranquils, protegits, acolxats...em feia una certa basarda pensar com em sentiria un cop deixada la feina i amb la perspectiva de tres setmanes amb tot el temps per a mi aquí a Londres més la incertesa de la feina a casa, però la veritat és que han sigut un regal aquests dies...
"i què faràs tot aquest temps?", " i on treballaràs?", "i tornaràs a la feina d´abans?", "i no estàs nerviosa?", "escolta, que aquí hi ha una crisis molt forta i no està el tema com per", etc. són només retalls de converses que he tingut amb amics i coneguts d´aquí i de casa...i on segurament, cap de les preguntes anava amb mala fe...simplement reprodueixen esquemes, pors i conductes apreses a poc a poc, per esdevenir una peça de l´engranatge social que ens han inculcat al llarg de la nostra vida...
I és que només el fet de no saber què faré demà o pensar que no estic percibint un salari els engoixa, els intranquilitza...per a mi i perquè no es poden imaginar a ells mateixos (com a mi em passava fa unes setmanes) estar bé i tranquils sense fer res especial, o tot el contrari, fent totes aquelles coses especials que mai podem fer...
Una cosa, no m´entengueu malament, sé que he de treballar per guanyar-me un sou, però no em sembla una fita tant alta trobar una feina, una qulasevol...que al MIT ja sé que no m´agafen...i si pels pitjors pronòstics no pugués ser, seria tan terrible viure de l´atur una temporada...? Perquè, us sóc sincera, ara que he tastat el sabor de la llibertat, trobo que és tant difícil posar un preu al treball? quant val la meva hora de no-llibertat? 10, 100, 1000 euros? i perquè no? si jo la meva vida la valoro i la gaudeixo moltíssim, ¿perquè he d´acceptar un salari imposat socialment en referència a uns estudis, unes competències, unes responsabilitats? La teoria la podria fins i tot acceptar, tenint en compte per exemple el grau de valor afegit que un afeina concreta retorna a la societat...però llavors, hi ha tantes feines inútils i basades en cortines de fum, que normalment són les més ben retribuïdes...com es podria valorar justament la filosofia, l´art? l´advocat o la caixera del supermercat? realment qui o què ens és més útil, més necessari?
Perquè ara ho he entès senyors: productius, productius, només en són becaris i els rangs més baixos de les empreses i altres entitats, la resta...es dedica a controlar, fer gràfiques, números i presentacions amb la finalitat de justificar els seus salaris...
Així doncs, ja sé que m´he de guanyar la vida d´alguna manera, però ara, tornar a la roda em fa tanta mandra....tornar a tenir aquells companys, que en si no tenen res de dolent, pobra gent, però que amb el pas de temps, les inseguretats, les frustracions i els desenganys es converteixen en unes relacions tenyides d´enveja i de desconfiança...
Quin preu té tot plegat? ¿De 8 a 12 hores fora de casa, dinant sempre fora, amb un parell d´hores de trajecte per arribar i tornar del lloc de treball, per fer una feina que no ens motiva especialment, però que a més veiem que als que tenim al voltant encara els motiva menys?
To be continued...
