He tancat una etapa: ahir va ser l´últim dia de la beca, i d´una experiència que mai oblidaré.
Han estat uns mesos molt durs per mi. Des del principi, les coses no van sortir com ens imaginàvem...Amb el Credit Crunch, trobar feina a Londres ja no és quelcom tan fàcil... el clima tampoc va ajudar a suavitzar les coses: la pluja i la poca llum m´han acompanyat quasi tots els dies en l´hivern més fred dels últims deu anys.
El pitjor, però, ha estat la decepció. La decepció en les reaccions de gent que tenien un rol en el meu aprenentatge. M´han fet mal, però per sort, puc dir que un cop fora del seu radi d´acció ja no m´afecten, doncs no els respecto. No han sabut transmetre aquell còctel de sentiments que un mestre hauria de regalar al seu aprenent...una barreja de respecte, admiració, confiança, il.lusió i empatia.
I tal i com hem vist en altres situacions de la història col.lectiva i individual, en els moments extrems, surt el millor i el pitjor de cadascú...l´altra cara de la moneda és l´orgull que sento d´haver trobat mans i orelles que m´han ajudat a sentir-me una mica menys sola en aquest tros del camí.
Aquestes mans i orelles m´han acompanyat des de casa, de gent que estimo i m´estimen, però també de gent que tot just feia unes setmanes que coneixia, com la Laura, la Núria i l´Hugo. Us vull donar a tots les gràcies per les hores i hores que m´heu escoltat, acaronat i heu intentat fer-me sentir millor.
Però sobretot, li dec les gràcies al Ferran per haver estat dia rera dia escoltant-me, regalant-me energia i somriures, cuidant-me fins i tot en la distància i estimant-me en cada moment.
Avui ha sortit el sol...i volia que ho sabéssiu...
jueves, 29 de enero de 2009
lunes, 26 de enero de 2009
The Prince Charles Cinema
Vull fer una entrada especial per a aquest cinema de cine més aviat independent, que emet en versió original, situat al bell centre de Londres, just a un carrer que surt de Leicester Square i que a més a més és una ganga!! (3,5 lliures la peli si ets soci, que equival a pagar 10 pounds l´any).
Aquest cap de setmana s´ha girat una mica el vent i els pares no han pogut arribar fins a Londres a veure´m, així que amb el canvi de plans, he decidit fer una incursió diària al cinema.
Divendres a les 18.00h: Choke
Dissabte a les 18.00h: W
Diumenge a les 21.00h: I´ve loved you so long
Aquesta última és impressionant. La Laura i jo hem plorat com unes cossaques, com ja comença a ser habitual en nosaltres i més si som al cine...
La història explica com dues germanes que han estat separades durant 15 anys, comencen a reconèixer-se, entendre´s i finalment tenir-se la suficient confiança perquè la Juliette, la germana gran, surti del seu silenci i expliqui finalment que va matar al seu fill de sis anys perquè tenia una malaltia molt greu i estava patint moltíssim.
Tot i que la història és molt tràgica, i que la protagonista s´emporta més d´una bufetada en el seu intent de tornar a la vida dels vius, també troba gent que li ofereix una mà en el camí, com la Lea, la seva germana petita, el policia que cada 15 dies veu per firmar els papers de la reincersió social i un professor, col.lega de sa germana, que la reenganxa a la vida.
I què dir de la família de la Lea? Que és simplement genial! A part del marit, una mica retissent inicialment a la seva cunyada, la pantalla ens regala moments càlids i molts somriures amb l´avi patern, un senyor encantador que no pot parlar degut a una embòlia, però que amara dolçor, i amb les dues filles vietnamites que la parella ha adoptat, sobretot la germana gran és una font de frescor i amor.
Per últim li vull donar les gràcies a la Gemma per mostrar-me aquesta petita joia cultural i assequible.
Bonne nuit
Aquest cap de setmana s´ha girat una mica el vent i els pares no han pogut arribar fins a Londres a veure´m, així que amb el canvi de plans, he decidit fer una incursió diària al cinema.
Divendres a les 18.00h: Choke
Dissabte a les 18.00h: W
Diumenge a les 21.00h: I´ve loved you so long
Aquesta última és impressionant. La Laura i jo hem plorat com unes cossaques, com ja comença a ser habitual en nosaltres i més si som al cine...
La història explica com dues germanes que han estat separades durant 15 anys, comencen a reconèixer-se, entendre´s i finalment tenir-se la suficient confiança perquè la Juliette, la germana gran, surti del seu silenci i expliqui finalment que va matar al seu fill de sis anys perquè tenia una malaltia molt greu i estava patint moltíssim.
Tot i que la història és molt tràgica, i que la protagonista s´emporta més d´una bufetada en el seu intent de tornar a la vida dels vius, també troba gent que li ofereix una mà en el camí, com la Lea, la seva germana petita, el policia que cada 15 dies veu per firmar els papers de la reincersió social i un professor, col.lega de sa germana, que la reenganxa a la vida.
I què dir de la família de la Lea? Que és simplement genial! A part del marit, una mica retissent inicialment a la seva cunyada, la pantalla ens regala moments càlids i molts somriures amb l´avi patern, un senyor encantador que no pot parlar degut a una embòlia, però que amara dolçor, i amb les dues filles vietnamites que la parella ha adoptat, sobretot la germana gran és una font de frescor i amor.
Per últim li vull donar les gràcies a la Gemma per mostrar-me aquesta petita joia cultural i assequible.
Bonne nuit
domingo, 25 de enero de 2009
La ventana indiscreta
M´encanta la poca privacitat que els anglesos es permeten...perquè ens dóna la oportunitat a gent que passegem per la ciutat de robar una mica de caliu, alguna situació, una estança d´alguna casa sense haver de picar a la porta o d´esperar ser convidats...
I és que em meravella que una ciutat tant obsessionada amb la seguretat, on quasi no hi ha papereres en els carrers per por a una bomba, siguin capaços de viure en casetes de fusta on una porta qualsevol separa casa de la resta del món: una casa a peu pla i amb uns finestrals sense persianes ni cortines que conviden a qualsevol vianant a ser còmplice de la seva intimitat.
Però una altra vegada: a mi m´alegren el trajecte! Em reconforta la visió d´un saló tot arreglat, amb la seva llar de foc, amb llibres apilonats en estanteries i una senyora prenent un te i llegint amb el cap inclinat fent esforços per desxifrar les lletres que cada cop se li enganxen més...suposo que veure un espai tant acollidor és el contrast del fred, la pluja, la neu i el mal temps que ens ha acompanyat aquests últims mesos a Londres, però em dóna energia per siguir el meu camí...
I és que em meravella que una ciutat tant obsessionada amb la seguretat, on quasi no hi ha papereres en els carrers per por a una bomba, siguin capaços de viure en casetes de fusta on una porta qualsevol separa casa de la resta del món: una casa a peu pla i amb uns finestrals sense persianes ni cortines que conviden a qualsevol vianant a ser còmplice de la seva intimitat.
Però una altra vegada: a mi m´alegren el trajecte! Em reconforta la visió d´un saló tot arreglat, amb la seva llar de foc, amb llibres apilonats en estanteries i una senyora prenent un te i llegint amb el cap inclinat fent esforços per desxifrar les lletres que cada cop se li enganxen més...suposo que veure un espai tant acollidor és el contrast del fred, la pluja, la neu i el mal temps que ens ha acompanyat aquests últims mesos a Londres, però em dóna energia per siguir el meu camí...
viernes, 23 de enero de 2009
La Bayadère
Aquest vespre hem anat a la ROH (Royal Opera House) a veure un ballet, La Bayadère, pel mòdic preu de 10 lliures (preu d´estudiant! i sí, a la meva edat encara tinc carnet d´estudiant vigent!).
L´edifici no m´ha impressionat tant com el Royal Albert Hall, però té el seu encant, sobretot de fora. Diria, però, que el més maco de l´interior és el bar modernista que hi ha dins la cúpula de vidre i ferro que recorda l´hivernacle del Parc de la Ciutadella o el Palacio de Cristal del Retiro a Madrid.
Com que no ens havíem informat massa de la trama de l´obra, hi ha hagut moments que ens perdíem una mica i no sabíem si la protagonista estava amb el seu amat o si era un somni d´ell (Solor) després de fumar opi amb una pipa, si l´havien enverinada i era morta, o si l´home que els espiava era el pare d´ella (Nikiya) o l´home poderós que estava enamorat d´ella (High Brahmin), etc.
A la segona part de tres, un cop Nikiya és morta, Solor fuma opi i en un estat d´eufòria i somni despert veu la sombra o esperit de la Nikiya en els pics de l´Himalaya. Aquesta escena és coneguda com "The Kingdom of the Shades", i comença amb tot de noies vestides de blanc sobre fons fosc baixant una rampa, recordant el fum de la pipa de Solor.
He de dir que el fet d´haver anat endevinant què passava li ha donat un punt d´emoció als saltirons que hem vist durant més de dues hores i mitja.
Bona nit a tots...
L´edifici no m´ha impressionat tant com el Royal Albert Hall, però té el seu encant, sobretot de fora. Diria, però, que el més maco de l´interior és el bar modernista que hi ha dins la cúpula de vidre i ferro que recorda l´hivernacle del Parc de la Ciutadella o el Palacio de Cristal del Retiro a Madrid.
Com que no ens havíem informat massa de la trama de l´obra, hi ha hagut moments que ens perdíem una mica i no sabíem si la protagonista estava amb el seu amat o si era un somni d´ell (Solor) després de fumar opi amb una pipa, si l´havien enverinada i era morta, o si l´home que els espiava era el pare d´ella (Nikiya) o l´home poderós que estava enamorat d´ella (High Brahmin), etc.
A la segona part de tres, un cop Nikiya és morta, Solor fuma opi i en un estat d´eufòria i somni despert veu la sombra o esperit de la Nikiya en els pics de l´Himalaya. Aquesta escena és coneguda com "The Kingdom of the Shades", i comença amb tot de noies vestides de blanc sobre fons fosc baixant una rampa, recordant el fum de la pipa de Solor.
He de dir que el fet d´haver anat endevinant què passava li ha donat un punt d´emoció als saltirons que hem vist durant més de dues hores i mitja.
Bona nit a tots...
martes, 20 de enero de 2009
Capoeira
És un ball? és una art marcial? una manera com una altra de posar-se una mica en forma? per la Laura i per mi és tot això i més!
Fa dues setmanes que assistim a una classe de Capoeira amb en Simon, el nostre mestre-gurú a un centre cívic de l´est de Londres (IdeaStore de Whitechapel). La veritat és que només el pas bàsic, la ginga, ja se´ns dóna força malament a tots! Però si t´ho agafes com una classe de risoteràpia camuflada, és genial!
La ginga, que literalment significa balancejar-se, consisteix en el balanceig entre dues posicions, la bàsica i la paral.lela. Seria com fer una passa enrera amb una cama tenint el braç contrari també cap enrere, tornar al centre amb les cames obertes i fer el mateix exercici amb les extremitats contràries. En el nostre cas és una mescla de pas de ball garratibat amb pas de ball simiós, quan intentem imitar la postura d´en Simon.
No sé si la Capoeira va néixer amb els esclaus africans portats a Brasil com un ball per dissimular que s´estaven entrenant per lluitar contra els amos, o bé amb els portuaris del Nord de Brasil que mataven l´estona entre càrrega i descàrrega fent exercicis de coordinació i flexibilitat; però el que és segur és que el meu grup de companys europeus i jo, no estem gaire preparats ni físicament, ni genèticament, per poder-nos doblegar, aixecar-nos, balancejar-nos i esquivar cosses com els inventors de la Caporira.
Em fa una mica de vergonya imaginar-me què pensarien si ens veiessin fent la nostra versió lliure, però també m´agrada aquest espai setmanal de dues hores al vespre, quan ja quasi s´ha acabat el dia, on tot d´adults, ens posem a les mans d´en Simon, i tot i la nostra poca gràcia, ens permeten fer el ridícul davant d´una gent que quasi no coneixem, però que compartim les ganes de passar una bona estona tot millorant el nostre to físic i la nostra coordinació al ritme nascut del Berimbau.
Per si voleu llegir una mica més sobre la Capoeria:
http://es.wikipedia.org/wiki/Capoeira#Ginga
Boa noite.
Fa dues setmanes que assistim a una classe de Capoeira amb en Simon, el nostre mestre-gurú a un centre cívic de l´est de Londres (IdeaStore de Whitechapel). La veritat és que només el pas bàsic, la ginga, ja se´ns dóna força malament a tots! Però si t´ho agafes com una classe de risoteràpia camuflada, és genial!
La ginga, que literalment significa balancejar-se, consisteix en el balanceig entre dues posicions, la bàsica i la paral.lela. Seria com fer una passa enrera amb una cama tenint el braç contrari també cap enrere, tornar al centre amb les cames obertes i fer el mateix exercici amb les extremitats contràries. En el nostre cas és una mescla de pas de ball garratibat amb pas de ball simiós, quan intentem imitar la postura d´en Simon.
No sé si la Capoeira va néixer amb els esclaus africans portats a Brasil com un ball per dissimular que s´estaven entrenant per lluitar contra els amos, o bé amb els portuaris del Nord de Brasil que mataven l´estona entre càrrega i descàrrega fent exercicis de coordinació i flexibilitat; però el que és segur és que el meu grup de companys europeus i jo, no estem gaire preparats ni físicament, ni genèticament, per poder-nos doblegar, aixecar-nos, balancejar-nos i esquivar cosses com els inventors de la Caporira.
Em fa una mica de vergonya imaginar-me què pensarien si ens veiessin fent la nostra versió lliure, però també m´agrada aquest espai setmanal de dues hores al vespre, quan ja quasi s´ha acabat el dia, on tot d´adults, ens posem a les mans d´en Simon, i tot i la nostra poca gràcia, ens permeten fer el ridícul davant d´una gent que quasi no coneixem, però que compartim les ganes de passar una bona estona tot millorant el nostre to físic i la nostra coordinació al ritme nascut del Berimbau.
Per si voleu llegir una mica més sobre la Capoeria:
http://es.wikipedia.org/wiki/Capoeira#Ginga
Boa noite.
lunes, 19 de enero de 2009
Embús al metro
Sembla impossible, però és veritat...cada dia, centenars de milers de londinencs ( bé potser m´he passat, peqruè la majoria d´usuaris de metro no semblen britànics!) o gent visquent a Londres, fem cua d´una manera resignada al metro.
Tant pot ser de bon matí fent el transbord de línies, a la tarda, per entrar al vagó o per sortir a l´exterior...però nacionals i estrangers passem diversos minuts de cada dia fent cua per poder-nos moure entre els milers de quilòmetres subterranis que ens permeten desplaçar-nos d´un cantó a l´altre de la ciutat.
Si ho mires des d´una mica de distància (si la mole que tens davant t´ho permet), te n´adones de l´exèrcit de formiguetes que som...sembla com si algú des de dalt ens estigués fent jugar a ara et tapono, ara et deixo anar...però el millor ve quan es crea un forat en el camí i veus com els passatgers es desplacen cagant pipes pels passadissos per avançar uns metres, per després tornar a estar parats per segons o minuts, fins que una altra estrabada els permet apropar-se una mica més al seu destí.
I un cop allà baix, amb el monòxid de carboni a tope, suada, xafada i rebregada per les bosses, abrics i diversos que els meus companys de trajecte interposen entre ells i nosaltres, em pregunto com solucionaran la falta d´espai subterrani durant les Olimpiades del 2012...i la veritat és que no li acabo de veure solució...
Tant pot ser de bon matí fent el transbord de línies, a la tarda, per entrar al vagó o per sortir a l´exterior...però nacionals i estrangers passem diversos minuts de cada dia fent cua per poder-nos moure entre els milers de quilòmetres subterranis que ens permeten desplaçar-nos d´un cantó a l´altre de la ciutat.
Si ho mires des d´una mica de distància (si la mole que tens davant t´ho permet), te n´adones de l´exèrcit de formiguetes que som...sembla com si algú des de dalt ens estigués fent jugar a ara et tapono, ara et deixo anar...però el millor ve quan es crea un forat en el camí i veus com els passatgers es desplacen cagant pipes pels passadissos per avançar uns metres, per després tornar a estar parats per segons o minuts, fins que una altra estrabada els permet apropar-se una mica més al seu destí.
I un cop allà baix, amb el monòxid de carboni a tope, suada, xafada i rebregada per les bosses, abrics i diversos que els meus companys de trajecte interposen entre ells i nosaltres, em pregunto com solucionaran la falta d´espai subterrani durant les Olimpiades del 2012...i la veritat és que no li acabo de veure solució...
jueves, 15 de enero de 2009
1984
Després d´haver vist les entranyes d´un organisme públic, entenc millor el llibre d´en George Orwell...
I és que les càmares presents a molts llocs de l´edifici em recordaven les escenes de sentiments continguts que els protagonistes havien de camuflar davant del Gran Germà.
Igual que els missatges repetitius dels empleats, on només arribar t´informaven de com havies de comportar-te si volies aconseguir un lloc de treball, a qui havies de somriure i amb qui no calia malgastar esforços...les seves cares tristes, els seus gestos repetitius, estudiats... un rera altre, feia allò que li havien fet a ell al començar l´escala del progrés, i quan només havien pujat un esglaó, ja sentien poder i el deure de fer-se respectar tal i com déu mana.
Un altre símbol orwellià eren els formularis, exàmens i convocatòries enrabassades que volien demostrar una transparència irreal i que molts cops acaben rebossant ineficiència i mal ús dels recursos públics.
Per no parlar d´una mena d´argot idiomàtic que es parla a la institució, que no és més que un anglès tenyit per tots els accents i construccions gramaticals submergides de les desenes d´idomes originals que recorden a la neollengua, un idioma pobre i on només perduren les paraules pràctiques, on sembla que els metisos han desaparegut.
Així doncs, la societat i les institucions totalitàries, grises i repressores que la novel.la ens mostrava fa seixanta anys, se m´han fet força patents durant la meva estada a aquesta institució pública, on he percebut molta més por del què mai havia vist en una altra entitat o empresa, por a no ser renovat, por a no agradar al cap que ha de fer un bon informe de la seva feina, por a perdre un sou fora d´òrbita, etcetera, però en canvi no he vist por a no fer bé la feina...
Potser m´ho he mirat malament jo? Podria ser...
I és que les càmares presents a molts llocs de l´edifici em recordaven les escenes de sentiments continguts que els protagonistes havien de camuflar davant del Gran Germà.
Igual que els missatges repetitius dels empleats, on només arribar t´informaven de com havies de comportar-te si volies aconseguir un lloc de treball, a qui havies de somriure i amb qui no calia malgastar esforços...les seves cares tristes, els seus gestos repetitius, estudiats... un rera altre, feia allò que li havien fet a ell al començar l´escala del progrés, i quan només havien pujat un esglaó, ja sentien poder i el deure de fer-se respectar tal i com déu mana.
Un altre símbol orwellià eren els formularis, exàmens i convocatòries enrabassades que volien demostrar una transparència irreal i que molts cops acaben rebossant ineficiència i mal ús dels recursos públics.
Per no parlar d´una mena d´argot idiomàtic que es parla a la institució, que no és més que un anglès tenyit per tots els accents i construccions gramaticals submergides de les desenes d´idomes originals que recorden a la neollengua, un idioma pobre i on només perduren les paraules pràctiques, on sembla que els metisos han desaparegut.
Així doncs, la societat i les institucions totalitàries, grises i repressores que la novel.la ens mostrava fa seixanta anys, se m´han fet força patents durant la meva estada a aquesta institució pública, on he percebut molta més por del què mai havia vist en una altra entitat o empresa, por a no ser renovat, por a no agradar al cap que ha de fer un bon informe de la seva feina, por a perdre un sou fora d´òrbita, etcetera, però en canvi no he vist por a no fer bé la feina...
Potser m´ho he mirat malament jo? Podria ser...
lunes, 12 de enero de 2009
Palestina
El cap de setmana passat vaig anar a la manifestació pel poble palestí, on s´estima que 200.000 persones van caminar desde Hyde Park fins a l´embaixada d´Israel.
Va ser impressionant...en més d´una ocasió no vaig poder evitar que les llàgrimes em saltessin dels ulls...sentint les consignes que nois i noies, homes i dones, àrabs, anglesos o estrangers repetien, entonanven o escoltaven sortits de megàfons o de micròfòns dels speakers.
A l´aire hi havia una mena de cortina de dens respecte, de frustració incomprensible, d´indignació general.
Al vespre vaig veure un documental sobre els assentaments israelites als territoris ocupats (The Iron Wall) i la pena, la ràbia i l´impotència van créixer encara més dins meu. Sembla impossible que s´estiguin produïnt tantes atrocitats, minant esperances i il.lusions d´un poble sencer davant dels ulls internacionals i que ningú faci res.
Aquest cop, quan es faci balança de la història, no es podrà dir que no se sabia, que només eren rumors...
Un pancarta llegia:
YOU: Take my water, burn my olive trees, destroy my house, take my job, steal my land, imprison my father, kill my mother, bomb my country, starve us all, humiliate us all.
BUT: I am to blame: I shot a rocket back.
Va ser impressionant...en més d´una ocasió no vaig poder evitar que les llàgrimes em saltessin dels ulls...sentint les consignes que nois i noies, homes i dones, àrabs, anglesos o estrangers repetien, entonanven o escoltaven sortits de megàfons o de micròfòns dels speakers.
A l´aire hi havia una mena de cortina de dens respecte, de frustració incomprensible, d´indignació general.
Al vespre vaig veure un documental sobre els assentaments israelites als territoris ocupats (The Iron Wall) i la pena, la ràbia i l´impotència van créixer encara més dins meu. Sembla impossible que s´estiguin produïnt tantes atrocitats, minant esperances i il.lusions d´un poble sencer davant dels ulls internacionals i que ningú faci res.
Aquest cop, quan es faci balança de la història, no es podrà dir que no se sabia, que només eren rumors...
Un pancarta llegia:
YOU: Take my water, burn my olive trees, destroy my house, take my job, steal my land, imprison my father, kill my mother, bomb my country, starve us all, humiliate us all.
BUT: I am to blame: I shot a rocket back.
jueves, 8 de enero de 2009
Endorfines pel nou any
Any nou, vida nova! acompanyats d´un fotimer de bons propòsits que normalment no duren ni quatre setmanes...
Un dels més populars és fer exercici...quants cops us heu promès, o heu sentit a algun familiar o amic dir, que d´aquest any nou no passa que...o deixes de fumar o comences a fer esport.
Com que el deixar de fumar ja el tinc assolit (el 21 de desembre vaig fer el meu mig any sense ni una cigarreta, la qual cosa em dóna directament el títol d´ex-fumadora!), he decidit aventurar-me amb l´esport.
Va sorgir la idea amb una companya de feina, l´Isa, a finals de l´any passat, d´anar a córrer un parell de dies a la setmana, al migdia, ja que no fa tant fred, veiem el gerkin a l´skyline i aprofitem per fer una pausa de la paperassa de la feina...
I per sorpresa meva, m´està agradant i tot!!
El senyor internet, que sap de tot, m´ha explicat d´una manera senzilla, el perquè d´aquesta bona sensació després de córrer: "L’exercici físic continuat provoca que el nostre organisme alliberi en la sang i el cervell unes hormones anomenades endorfines, que produeixen sensació de plaer i retarden la percepció de fatiga. La causa d’aquesta sensació s’atribueix al fet que, gràcies a les endorfines, es produeix un domini momentani de la funció de l’hemisferi dret del cervell (la part artística i intuïtiva) sobre l’esquerra (la lògica). Són suficients 20 o 30 minuts diaris d’exercici per obtenir beneficis per la salut, com la reducció de l’estrès i l’augment de la confiança i optimisme".
Així doncs, si passeu pel costat del riu, entre Canary Wharf i Limehouse, els dimarts i dijous de 12 a 2/4 d´1 veureu a dues cotorres corrent i xerrant...una d´elles, la que està mig ofegada, sóc jo.
Un dels més populars és fer exercici...quants cops us heu promès, o heu sentit a algun familiar o amic dir, que d´aquest any nou no passa que...o deixes de fumar o comences a fer esport.
Com que el deixar de fumar ja el tinc assolit (el 21 de desembre vaig fer el meu mig any sense ni una cigarreta, la qual cosa em dóna directament el títol d´ex-fumadora!), he decidit aventurar-me amb l´esport.
Va sorgir la idea amb una companya de feina, l´Isa, a finals de l´any passat, d´anar a córrer un parell de dies a la setmana, al migdia, ja que no fa tant fred, veiem el gerkin a l´skyline i aprofitem per fer una pausa de la paperassa de la feina...
I per sorpresa meva, m´està agradant i tot!!
El senyor internet, que sap de tot, m´ha explicat d´una manera senzilla, el perquè d´aquesta bona sensació després de córrer: "L’exercici físic continuat provoca que el nostre organisme alliberi en la sang i el cervell unes hormones anomenades endorfines, que produeixen sensació de plaer i retarden la percepció de fatiga. La causa d’aquesta sensació s’atribueix al fet que, gràcies a les endorfines, es produeix un domini momentani de la funció de l’hemisferi dret del cervell (la part artística i intuïtiva) sobre l’esquerra (la lògica). Són suficients 20 o 30 minuts diaris d’exercici per obtenir beneficis per la salut, com la reducció de l’estrès i l’augment de la confiança i optimisme".
Així doncs, si passeu pel costat del riu, entre Canary Wharf i Limehouse, els dimarts i dijous de 12 a 2/4 d´1 veureu a dues cotorres corrent i xerrant...una d´elles, la que està mig ofegada, sóc jo.
domingo, 4 de enero de 2009
Back in town
Després d´unes merescudes vacances de Nadal, torno a Londres.
L´avió surt amb dues hores de retràs. El vol va a petar i com que tots volem estalviar-nos l´import de les maletes, farcim l´avió de bosses i bossetes que s´amonteguen sota els seients, dins dels calaixos o a sobre els genolls dels passatgers.
A mig camí, el pilot ens informa que la temperatura a Londres és de 3ºC sota zero, i que sembla que la nevada s´endarrirà.
Al sortir de l´aeroport, després d´ensenyar el passaport, com si arribéssim a algun país llunyà (?), veig una cua llarguíssima de cares clapades i congelades. Per sort han posat més autobusos del normal i ens movem prou ràpid! Això però, no evita el comentari d´una companya esporàdica de viatge queixant-se de la situació i explicant-li a un pobre treballador que ven bitllets entre la gent que fem cua, que pensa posar una reclamació, ja que li sembla tercer-mundista, diu...
Després d´una hora a l´autobús, baixo a Baker Street per agafar el bus 27 fins a Camden. Torno a ser al meu barri londinenc i m´hi trobo bé.
Són les dues de la matinada, estic cansada i tinc son, però just abans d´arribar a casa es posa a nevar i me n´adono que estic tranquila i feliç.
L´avió surt amb dues hores de retràs. El vol va a petar i com que tots volem estalviar-nos l´import de les maletes, farcim l´avió de bosses i bossetes que s´amonteguen sota els seients, dins dels calaixos o a sobre els genolls dels passatgers.
A mig camí, el pilot ens informa que la temperatura a Londres és de 3ºC sota zero, i que sembla que la nevada s´endarrirà.
Al sortir de l´aeroport, després d´ensenyar el passaport, com si arribéssim a algun país llunyà (?), veig una cua llarguíssima de cares clapades i congelades. Per sort han posat més autobusos del normal i ens movem prou ràpid! Això però, no evita el comentari d´una companya esporàdica de viatge queixant-se de la situació i explicant-li a un pobre treballador que ven bitllets entre la gent que fem cua, que pensa posar una reclamació, ja que li sembla tercer-mundista, diu...
Després d´una hora a l´autobús, baixo a Baker Street per agafar el bus 27 fins a Camden. Torno a ser al meu barri londinenc i m´hi trobo bé.
Són les dues de la matinada, estic cansada i tinc son, però just abans d´arribar a casa es posa a nevar i me n´adono que estic tranquila i feliç.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
