My first fox

Fa uns dies la Fatema m´explicava que no treia les escombaries a la nit perquè hi havia guineus a Londres...i aquesta nit, després d´anar a sopar amb la Bron i el Gregg, tornava cap a casa i n´he vist una que es creuava en el meu camí.

Ha travessat el carrer escopetejada i en un tres i no res l´he perduda de vista.

Deseguida he pensat en la guineu del Petit Príncep...potser és una mena de senyal, ja que demà marxo cap a casa per Nadal; i allà tinc més lligams, estic més domesticada, per dir-ho usant la mateixa terminologia que feia servir la guineu per explicar què era l´amistat.

Però tornant al tema de les escombraries, és al.lucinant! aquí només passen dos cops per setmana a recollir les escombaries orgàniques i només una vegada pel material reciclable (tot junt: paper, llaunes, tetra bricks, vidre, plàstic).

S´acaba el meu any 2008 a Londres. No ha sigut el què esperava en molts sentits, però com sempre, tot té el seu cantó positiu i he de dir que he tingut la sort de trobar unes quantes guineus que m´han ajudat a passar millor els dies difícils.

Artelista

Avui m´he iniciat (i m´he viciat) amb una pàgina d´internet on pots pujar les teves fotos, quadres i obres diverses, posar-lis un títol, una descripció, un preu i esperar a rebre comandes del teu art...

Segurament no en farem ni cinc, com en la majoria de negocis que fem en aquesta família, però de moment em serveix per classificar una mica els milers de fotografies que tinc; per fer-ne un altre visionat, que sempre fa gràcia; per passar una bona estona recordant temps millors...i perquè no...per fantasiar una mica en la possibilitat de poder vendre les meves fotografies.

Si coneixeu algun ric interessat en fotografies de viatges, passeu-li el link, sius plau!

http://mireia.artelista.com

Bona nit

La capsa i el credit crunch

Avui tornava en metro i he vist un home d´uns quaranta anys, amb cara de cansat i amb una caixa de cartró sota el braç.

Era la típica caixa que hem vist a les pel.lícules americanes on els oficinistes traslladen els seus utensilis laborals diaris quan marxen d´una feina.

Segurament aquest senyor portava la seva tassa preferida (coneguda com a mug aquí), una foto de la família, l´agenda, un kit divers de material d´oficina, algun llibre que li havia quedat al fons d´algun calaix, la tarjeta i el detallet que els seus companys li han donat en el seu últim dia de treball, etc.

I me n´he enrecordat que fa poc vaig llegir en un titular que una de cada 9 persones que viuen a Londres havia perdut la feina i m´he imaginat la de caixes plenes que deuen haver circulat per la ciutat, la d´adéus tristos o assèptics que s´han pronuciat entre companys, la de cares cansades que els vagons han transportat.

M´ha fet molta pena veure la cara d´una de les persones que han de pagar per l´abús i la mala gestió d´altres. Aquests últims però, segur que mantenen els seus culs ben asseguts en cadires de pell molt confortables, no han deixat d´anar al club de tennis un parell de vegades a la setmana ni tampoc agafen el transport públic per veure les cares derrotades de les víctimes de les seves decisions financeres d´alt risc.

Tenint en compte que arriba Nadal i que el subsidi de l´atur en aquest país és quelcom que ratlla el ridícul, em puc imaginar la tristesa i desesperació d´aquest company de viatge que avui he trobat en el mateix vagó. En un moment les nostres mirades s´han trobat, però ell m´ha atravessat, tenia una mirada buida...

Saint Paul´s Cathedral: dissabte a les 17.00

Crec que mai havia anat a escoltar tantes nadales seguides com aquí.

La veritat, però, és que em posa de bon humor veure tot de gent reunida en bona fe (mai més ben dit, jiji).

Aquest cop l´escenari era espectacular: La Catedral de Saint Paul! Les nadales no eren populars, així que no hi havia l´emoció de veure si en reconeixeríem alguna de les que cantàvem de petits.

Tot i això, hem passat una estona molt relaxant escoltant les dues corals que han posat música a l´espectacle de colors i reflexes dels mosaïcs que decoren les cúpules que precedeixen l´altar.

No calia ser religiós per deleitar-se en dos sentits tan preuats com l´oïda i la vista.

Bon Nadal a tots.

Sol, sol, girasol

Seguint la tendència cultural de la setmana, el cap de setmana no és una excepció, i anem tant dissabte com diumenge, una estona a la National Gallery.

Com que el museu és inmens i seguir els quadres sala per sala és suporífer, agafem el prospecte del museu i anem a buscar els greatest hits! però ho fem en forma de joc.

El Ferran em porta de sala en sala i em diu quants quadres hi ha seleccionats. Si només hi ha 1 greatest hit, jo en puc triar 3 i veure si entre aquests hi ha el seleccionat pel museu. Si la sala en té 2, el joc s´aguditza ja que només en puc triar 5.

La veritat és que en la selecció de 3 quasi sempre l´encerto, però no tinc tanta sort amb el finalista.

Per a mi, un quadre de visita obligada cada cop que entro a la National Gallery és Els Girasols de Van Gogh. M´assento al banc que hi ha davant, evito la multitut de caps que s´interposen entre jo i el quadre, i simplement em relaxo i deixo que les diferents tonalitats de groc m´impregnin l´iris, permetent a la pupil.la adaptar-se a aquesta nova brillantor.

Per a nosaltres és una bona manera d´evitar una estona de fred i foscor en les llargues tardes de tardor londinenc.

L´amistat i el Petit Príncep

(...) “-Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist ...
-No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar amb tu. No estic domesticada.
-Ah! perdona -va fer el petit príncep.
Però, després d'una reflexió, afegí:
-Què vol dir «domesticar»?”
(...) “-És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir «crear lligams».
-Crear lligams?
-Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d'altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d'altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l'altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
-Començo a entendre -digué el petit príncep-”
(...) “-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s'assemblen i tots els homes s'assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà com assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. El teu me'n farà sortir, com una música. I després, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. Que n'és, de trist, això. Però els teus cabells són color d'or. Serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m'agradarà la remor del vent entre el blat ...
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
-Si em vols fer el favor... domestica'm! -digué.
-Prou ho voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
-Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d'amics no n'hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm.
-Què s'ha de fer? -digué el petit príncep.
-S'ha de ser molt pacient -respongué la guineu-. Primer t'asseuràs una mica lluny de mi, sobre l'herba. Jo et miraré de cua d'ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop ...
El petit príncep va tornar l'endemà.
-Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor ... Calen ritus ...”
(...) “És així com el petit príncep domesticà la guineu. I quan fou hora de marxar:
-Tinc ganes de plorar! ... -digué la guineu.
-Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués ...
-És clar que sí -digué la guineu.
-Però et tocarà de plorar! -digué el petit príncep.
-I força -digué la guineu.
-Així no hi has guanyat res!
-Sí que hi he guanyat -digué la guineu, per allò del color del blat.”

3 frases robades

Avui he entrat per casualitat a un blog anomenat "benjet". Estava buscant informació per fer-li un escrit a l´Anna sobre l´amistat, relacionat amb algun llibre, en aquest cas El petit príncep i he topat amb 3 frases que m´han alegrat el dia:

" Haig de fugir dels qui creuen que les seues són les úniques maneres possibles i admissibles "

" Si guanyes el dia, guanyes la vida " E. Dickinson

"L'individu ha lluitat sempre per no ser absorbit per la tribu. Si ho intentes, sovint estaràs sol, i de vegades espantat. Però cap preu és massa alt pel privilegi de ser tu mateix"

Una tarda de museu

Ja que la feina és un nyap, he decidit que més val aprofitar el temps i posar-me les piles a nivell culturetis.

Aquesta tarda he anat a la National Portrait Gallery. Només he visitat una de les tres plantes, però m´han encantat les exposicions que he vist.

Una d´elles eren fotografies d´atletes professionals despullats. Era per una campanya de sensibilització de la SIDA i la idea a transmetre era que tot i tenir uns cossos perfectes, treballats per un rendiment màxim, ells tampoc eren inmunes a la malaltia.

L´altra exposició que m´ha agradat han sigut un recull de fotografies del premi Taylor Wessing.

La que ha guanyat el segon premi és xulíssima i m´ha fet il.lusió veure-la. He tingut la mateixa sensació de quan veus per primer cop un quadre que t' és familiar, ja que havia vist el póster de l´exposició força cops al metro. És una fotografia de la filla de l´autor, Henrik Kerstens, amb una bossa de plàstic al cap, amb l´estètica dels pintors flamencs. Vol reivindicar l´ús abusiu de les bosses de plàstic que s´utilitzen en els comerços.

Però n´hi ha hagut una altra que m´ha fascinat. Era un fotogarfia feta per Joel Redman de Leon Greenman, un supervivent d´Auschwitz, que va perdre la dona i el fill. El seu número era visible a l´avantbraç: 98288. Tenia una mirada trista i profunda, però alhora serena i protectora. Era un senyor petit, que desprenia grandesa en la seva modesta postura.

M´ha impressionat trobar-me la seva mirada al final del dia.

Nadales a l'església de St Martin in the Fields

Avui he decidit fer un canvi de xip i aprofitar les mil opcions que m´ofereix la ciutat. He agafat la guia i he començat a fullejar-la per veure què podia fer un dimecres per la tarda a Londres: visitar la National Gallery.

Així que m´he plantat a Trafalgar Square per anar a contemplar els gira-sols de Van Gogh, però just sortir del metro de Charing Cross, he sentit unes campanades i m´he apropat a l´església de St Martin in the Fields.

Hi havia tot de gent fent cua per entrar a escoltar Nadales (Carols) i com que l´entrada eren només dues lliures m´he quedat. Ho organitzava Transport for London, i m´ha semblat d´allò més apropiat formar part d´aquest moment nadalenc, tenint en compte que no aniré a cap sopar de feina i que cada dia passo unes dues hores en el transport públic.

Entre mig de les Nadales, directius i treballadors del metro han anat pujant al púlpit a llegir diferents passatges de la Bíblia.

L' església estava pleníssima i a mi m´ha invaït una serena sensació al sentir com entonaven les Nadales tant la coral com els ferigresos. Hi ha hagut un moment especialment màgic: quan han cantat, com si fos un sospir a cau d´orella, Santa Nit:

Silent night, holy night,
All is dark, save the light
Shining where the mother mild
Watches over the holy child.
Sleep in heavenly peace,
Sleep in heavenly peace.

Al sortir de l´església, tot d´organitzadors formaven un passadís d´acomiadament que repetia a l´unisono: Have a safe trip.

Imagine this

Acabo d´arribar a casa després d´haver vist el musical Imagine this. Estic emocionada.

L´obra passa al gueto de Varsòvia, on un grup de teatre representa una obra sobre jueus i romans. El director i pare de família de la protagonista i d´un nen petit, s´inventa la història per tal d´aportar esperança a la comunitat i fer els dies una mica menys insuportables per a tots.

A la mitja part, els nazis entren al teatre i comenten als espectadors que demà quedaran lliures, que seran portats a un camp on viuran molt millor. Prometen una barra de pa i un pot de melmelada a cadascú que pugi al tren.

Un actor, antic membre de la resistència i amant de la protagonista, els explica a la resta que aquest camp no es un lloc maco per viure, sinó que és un lloc on entren homes i dones en trens i on només en surten roba, sabates i altres utensilis personals que són venuts als mercats. La resta, s´escapa per nuvolades de cendra negra.

El nazi li proposa al director, que acabin l´obra tranquilament a canvi de documents per a tota la companyia per marxar a Suïssa. Ell no sap què fer, es debat entre salvar als seus o avisar a la resta de companys del gueto i donar-lis una opció. Proposa als actors que al final de l´obra quan tots moren, qui s´aixequi, voldrà dir que està d´acord en avisar al públic. Però només que un sol actor, es quedi quiet, a terra, no diran res, i tots es salvaran.

Al final, els espectadors amb llàgrimes als ulls, veiem com cada un dels actors s´aixeca, prenent una decisió individual. Baixa el taló i es veu un escrit "tomorrow, do not get on the train".

Els nazis entren al teatre i els maten a tots menys a la parella, qui podrà explicar el què ha passat i recordar-los a tots.

M´he emocionat veient la història d´una gent normal, que en un moment horrorós de la seva vida i de la història de tots, s´aixequen i es converteixen en herois locals, en grans persones que prefereiexen la llibertat a una vida buida i venuda, que prefereixen morir dignament, a viure agenollats.

La seva valentia i noblesa, m´ha fet recordar que sempre podem escollir, sempre tenim opcions, i no usar-les amb alguna excusa, ens converteix en covards.

Per desgràcia, en el dia a dia, veiem actes de covardia per exemple entre companys de feina que es traeixen i que no es respecten. Això m´entristeix d´allò més, perquè si en temps de pau som capaços de tot per mantenir el nostre lloc de treball o la bona estima del nostre superior, què no faríem en temps de guerra? Espero que no ho haguem de comprovar mai més.

Seguint la pista d' en Woody

Aquest cap de setmana m´ha vingut a veure l´Anna i a part de passejar per mercats i mercadillos com el de Spitalfields, Camden, Borough, el mercat de Nadal de Hyde Park i el Cologne de Southbank, hem fet honor a la nostra condició de Woody-freakies i hem fet una ruta de certs spots que en Woody va utilitzar per gravar la seva pel.lícula de Match Point.

Així doncs, hem dinat a un pub amb vistes al Palace Theatre a Cambridge Circus, on la Chloë i en Chris van a veure un espectacle. Després hem pres un cafetó davant del Covent Garden Hotel al carrer Monmouth (així ens sortia més baratet i teníem bona vista), que és on van a sopar els quatre una nit.

Després hem passat per la Royal Opera House a Bow Street, on la família té una llotja, i hem fet el Queen´s walk, on en Chris tira l´anell al riu un cop ha assassinat a la Nola. Des d´aquí hem vist tant la Tate Modern (on en Chris i la Nola es troben per casualitat) com el Gherkin, l´edifici on treballa en Chris.

És una altra manera de caminar per una ciutat amb un alicient més...

Men in black

No és el títol d´una pel.lícula sinó la imatge que cada matí enregistra la meva retina al metro o pels carrers de Canary Wharf.

Fa quasi impressió, però tots els oficinistes d´aquesta ciutat vesteixen de cap a peus amb el mateix color: NEGRE.

Les sabates, el bolso i les bosses, l´abric i els tratges, siguin de pantaló o faldilla, són tots de color negre. No veus ni un gris fosc ni un blau marí...els metres i metres quadrats de roba que els envolta són de color negre, que de manera pura, indica l´absència de color o llum.

Vesteixen de negre, però sota els ulls tenen unes taques liloses, les dents, si blanques, no les ensenyen i en canvi, segreguen l´olor d´una vida de color...gris.

Temperatura corporal

Una altra faceta que em meravella dels anglesos és la seva capacitat per auto-regular-se la temperatura corporal, això, o és que estan sonats!

Perquè no entenc com en un mateix moment del dia i en un mateix espai (podem prendre com a veritat que la temperatura exterior és la mateixa pels dos individus que ara analitzarem) podem trobar a una noia amb un vestidet de tirants (sense mitges) fent saltirons pel carrer i una altra amb abric, guants, barret i bufanda. El moment és la nit de Halloween, i asseguro que feia un fred de la Madonna!

El millor és veure que aquesta que va abrigada fins a les celles, a l´entrar dins del vagó del metro no s´aclimata a la nova situació, sinó que roman la mitja desena de parades que compartim amb el mateix abillament.

I suposo que deu ser cert allò que diuen que la sed, el fred i la gana són condicions mentals, perquè sinó, que m´ho expliquin...

Un dilluns al matí

Tots sabem que els dilluns al matí són difícils, però us asseguro que en aquesta ciutat, si fas servir el transport públic per anar a la feina, encara més!

Com cada matí, he agafat el metro a Camden Town (Northern line) fins a Bank. Durant sis parades he estat comprimida entre braços i cames que intentaven fer-se un espai en els forats lliures que els cossos de la resta dels passatgers no utilitzaven.

Aquest matí, per animar una mica més el viatge, teníem en el nostre vagó, una noia amb maleta, una altra amb crosses i finalment una amb un violonxel! La resta, només portaven una o dues bosses, amb el menjar, la roba del gimnàs, una raqueta o altres estris, a part dels típics jerseis, abrics, bufandes i guants...imagineu-vos la caldòfia que arriba a fer alla sota!

Quan finalment surts del vagó, t' entra una sensació d' alliberament momentani, que al cap de dos segons desapareix, quan tornes a estar compactat baixant les escales per anar a buscar el DLR. Mentres mirava els esglaons per tal de no trepitjar a ningú, he vist que hi havia unes taques vermelles al terra, semblaven de sang i el pròxim que els meus ulls han divisat ha estat un ratolí mort al costat de la paret...

El trajecte ha durat el doble de l' habitual, ja que de les 5 parades que faig, hem estat aturats una bona estona en dues estacions... anàvem esclafats de tal manera que, cada vegada que jo respirava una mica més profund, el meu company de davant es mig girava, mig espantat mig indignat, però això no ha aturat a un agoserat que ha tret el portàtil a mig trajecte...no sé quina urgència pots tenir en una situació així...

La meitat del vagó mirava embadalida la seva blackberry, i en la pantalla d' un senyor que tenia assegut al meu costat (només ens separava una mampara de metracrilat) he llegit el missatge que escrivia a algun company del seu banc titulat "stuck on DLR", i l' acabava amb "typical monday".

Ara entenc perquè corren com esperitats tota la gent que treballa a Canary Wharf un cop posen un peu a terra!

Primer, perquè segurament ja fan tard a alguna reunió, i tal i com estan les coses, més val no quedar malament, però a part, quan l' aire fred et toca la cara, t' entra una sensació de llibertat i unes ganes de córrer, d' expandir-te, de moure braços i cames, que no pots evitar posar un peu darrera l' altre a gran velocitat!

Aquest rampell però, només dura uns minuts, fins que et tornes a trobar aixafat en un ascensor direcció el teu lloc de treball, on romandràs, sense moure't massa, durant les pròximes vuit hores.

Have a nice day...

Un diumenge a Greenwich

El dia ha començat gelat. Mentres em preparava un cafetó amb la cafetera italiana acabada d´estrenar, he vist per la finestra de la cuina, que la taula i les cadires del jardí estaven enfarinades.

Aquest contratemps climàtic, no ens ha frenat per seguir amb els plans de passar un diumenge tranquil a Greenwich. Hem agafat un vaixell que ens ha portat fins a aquest antic poble pel Tàmesis.

El viatge ha estat xulíssim, tot i la pluja que no ha parat d´acompanyar-nos fins arribar al moll de destí. Pel camí hem vist el Parlament, la catedral de Saint Paul, la Tate, el London Bridge, Canary Wharf, etc.

Un cop a terra, hem visitat el Royal Naval College (ara seu de la Universitat de Greenwich), el Museu Marítim Nacional, la Casa de la Reina, l´Observatori reial i fins i tot hem anat a una sessió d´astronomia al planetari. Hem acabat l´excursió donant una volta pel mercat d´artesania.

Al mercat no he pogut evitar la temptació de comprar dues bossetes de cafè, un amb un toc de canyella i l´altre amb aroma de xocolata. Durant tot el trajecte de tornada a casa, en DLR (dockland railway), bus i metro, ens ha acompanyat l´olor penetrant i relaxant del cafè, aquella olor que et recorda a casa, a família, a Nadal.

La raó per la qual hem agafat tants medis de transport és perquè en aquesta ciutat, el caps de setmana aprofiten per fer obres de millora, i la veritat és que resulta un exercici de paciència i enginy ser capaç d´anar d´un punt a un altre, canviant cada cap de setmana de trajecte.

Avui però, no m´ha molestat gens haver de fer tants canvis, ja que feia el trajecte amb els pares, que m´han vingut a veure, i amb l´aroma del cafè que sortia de la meva bossa. Així és que m´he sentit com si estigués al sofà de casa, amb les pantumfles i una manteta de quadres tapant-me els genolls per no agafar fred.

Costums nacionals al metro

És curiós veure com cada poble es comporta de diferent manera en els espais públics, i el metro no és una excepció.

Mentres els japonesos intenten fer una becaineta cada cop que tenen una mínima oportunitat (tant se val si estan asseguts o de peu), als britànics sembla ser que els molesta sentir que perden el temps o potser simplement intenten evadir-se de la sensació sardinil que tenen cada dia a l´anar i venir de la feina. Però el cas és que aquests illencs es passen l´estona llegint, escoltant música o fent les dues coses alhora.

I no us penseu que sent tant educats com són, a les hores puntes tinguin més consideració i pleguin les ales, no, ells sempre que poden, despleguen diaris, revistes o llibres i a la caça de paraules falta gent!

I què dir del què llegeixen! Els diaris més llegits en una estadística paxanguera feta per mi en el mes que porto a la ciutat, revelen que la majoria de lectors de diaris ho són d´alguna forma gratuïta tipus metro o algun tabloid tipus The Sun, on el que predominen són sang i fetge i xafarderies.

Si encara teniu set de xafarderies, sempre podeu fullejar alguna revista rosa, que aquí són especialment "cutres", ja que ens substitueixen la reialesa de l´Hola per quatre famosets de pacotilla.

Empatxats com deveu estar després d´una dosis de superficialitat i tristesa humana com aquesta, sempre us queda l´alternativa d´una novela romàntica d´aquestes ben ensucrades i finalment, quan ja aneu pel vostre tercer transbord, amb una mica de sort, compartireu un metre quadrat amb algú que estigui fent el sudoku i acabareu les últimes parades veient com algú que parla un idoma que se us fa força incomprensible, posa tot d´1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9s igual que vosaltres, fent-vos adonar que en el fons, no som tant diferents.

Pròxima parada: Canary Wharf.

Carmina Burana al Royal Albert Hall

Encara tinc els pèls de punta!

El que havia començat com un dia normal i corrent, ans al contrari, havia sigut un dia força ordinari i grisot, ha acabat sent una vetllada increïble asseguts a una butaca del Royal Albert Hall!

El teatre en si és espectacular, tant de dins com de fora, però el millor, sens dubte, ha estat sentir les 450 veus de la Barts Choir (masculines i femenines, entre les quals hi havia una secció infantil) més el centenar de músics (entre ells 36 violins)! Els números només els escric perquè us feu una idea de la dimensió de mans i veus que el director ha anat perseguint i coreografiant durant un parell d´hores.

Al tancar el ulls, unes pessigolles et recorrien cada porus de la pell, com si fossin papallones que saltaven amb els arpeggis dels instruments de corda. No calia fer res, simplement no oposar resistència a l´estat natural de serenitat i pau que t´invaïa al sentir el conjunt de notes.

L´entrada i la sortida de la peça, l´O fortuna, és el tros que la majoria d´espectadors i oients estàvem esperant. Però el gruix de l´òpera, on hi ha molt material encapçulat entre aquestes notes tant conegudes, a mi m´ha fet vibrar.

De camí cap a casa, tant a dins el metro, com al súper fent una petita compra per demà esmorzar o desfent el camí fins a casa, no he pogut evitar tararejar l´estrofa amb un somriure als llavis.

De vegades aquesta ciutat és dura, et preguntes que què hi fas exactament aquí (els dies que plou la pregunta és més recurrent del normal), però en moments com aquest, estic molt contenta de viure una temporada a Londres.

Hello London

Perque tota frikada informàtica comença amb un hello world no?
i perque estem provant...
Mire, aqui el tens
t3