Un dilluns al matí

Tots sabem que els dilluns al matí són difícils, però us asseguro que en aquesta ciutat, si fas servir el transport públic per anar a la feina, encara més!

Com cada matí, he agafat el metro a Camden Town (Northern line) fins a Bank. Durant sis parades he estat comprimida entre braços i cames que intentaven fer-se un espai en els forats lliures que els cossos de la resta dels passatgers no utilitzaven.

Aquest matí, per animar una mica més el viatge, teníem en el nostre vagó, una noia amb maleta, una altra amb crosses i finalment una amb un violonxel! La resta, només portaven una o dues bosses, amb el menjar, la roba del gimnàs, una raqueta o altres estris, a part dels típics jerseis, abrics, bufandes i guants...imagineu-vos la caldòfia que arriba a fer alla sota!

Quan finalment surts del vagó, t' entra una sensació d' alliberament momentani, que al cap de dos segons desapareix, quan tornes a estar compactat baixant les escales per anar a buscar el DLR. Mentres mirava els esglaons per tal de no trepitjar a ningú, he vist que hi havia unes taques vermelles al terra, semblaven de sang i el pròxim que els meus ulls han divisat ha estat un ratolí mort al costat de la paret...

El trajecte ha durat el doble de l' habitual, ja que de les 5 parades que faig, hem estat aturats una bona estona en dues estacions... anàvem esclafats de tal manera que, cada vegada que jo respirava una mica més profund, el meu company de davant es mig girava, mig espantat mig indignat, però això no ha aturat a un agoserat que ha tret el portàtil a mig trajecte...no sé quina urgència pots tenir en una situació així...

La meitat del vagó mirava embadalida la seva blackberry, i en la pantalla d' un senyor que tenia assegut al meu costat (només ens separava una mampara de metracrilat) he llegit el missatge que escrivia a algun company del seu banc titulat "stuck on DLR", i l' acabava amb "typical monday".

Ara entenc perquè corren com esperitats tota la gent que treballa a Canary Wharf un cop posen un peu a terra!

Primer, perquè segurament ja fan tard a alguna reunió, i tal i com estan les coses, més val no quedar malament, però a part, quan l' aire fred et toca la cara, t' entra una sensació de llibertat i unes ganes de córrer, d' expandir-te, de moure braços i cames, que no pots evitar posar un peu darrera l' altre a gran velocitat!

Aquest rampell però, només dura uns minuts, fins que et tornes a trobar aixafat en un ascensor direcció el teu lloc de treball, on romandràs, sense moure't massa, durant les pròximes vuit hores.

Have a nice day...