Encara tinc els pèls de punta!
El que havia començat com un dia normal i corrent, ans al contrari, havia sigut un dia força ordinari i grisot, ha acabat sent una vetllada increïble asseguts a una butaca del Royal Albert Hall!
El teatre en si és espectacular, tant de dins com de fora, però el millor, sens dubte, ha estat sentir les 450 veus de la Barts Choir (masculines i femenines, entre les quals hi havia una secció infantil) més el centenar de músics (entre ells 36 violins)! Els números només els escric perquè us feu una idea de la dimensió de mans i veus que el director ha anat perseguint i coreografiant durant un parell d´hores.
Al tancar el ulls, unes pessigolles et recorrien cada porus de la pell, com si fossin papallones que saltaven amb els arpeggis dels instruments de corda. No calia fer res, simplement no oposar resistència a l´estat natural de serenitat i pau que t´invaïa al sentir el conjunt de notes.
L´entrada i la sortida de la peça, l´O fortuna, és el tros que la majoria d´espectadors i oients estàvem esperant. Però el gruix de l´òpera, on hi ha molt material encapçulat entre aquestes notes tant conegudes, a mi m´ha fet vibrar.
De camí cap a casa, tant a dins el metro, com al súper fent una petita compra per demà esmorzar o desfent el camí fins a casa, no he pogut evitar tararejar l´estrofa amb un somriure als llavis.
De vegades aquesta ciutat és dura, et preguntes que què hi fas exactament aquí (els dies que plou la pregunta és més recurrent del normal), però en moments com aquest, estic molt contenta de viure una temporada a Londres.
El que havia començat com un dia normal i corrent, ans al contrari, havia sigut un dia força ordinari i grisot, ha acabat sent una vetllada increïble asseguts a una butaca del Royal Albert Hall!
El teatre en si és espectacular, tant de dins com de fora, però el millor, sens dubte, ha estat sentir les 450 veus de la Barts Choir (masculines i femenines, entre les quals hi havia una secció infantil) més el centenar de músics (entre ells 36 violins)! Els números només els escric perquè us feu una idea de la dimensió de mans i veus que el director ha anat perseguint i coreografiant durant un parell d´hores.
Al tancar el ulls, unes pessigolles et recorrien cada porus de la pell, com si fossin papallones que saltaven amb els arpeggis dels instruments de corda. No calia fer res, simplement no oposar resistència a l´estat natural de serenitat i pau que t´invaïa al sentir el conjunt de notes.
L´entrada i la sortida de la peça, l´O fortuna, és el tros que la majoria d´espectadors i oients estàvem esperant. Però el gruix de l´òpera, on hi ha molt material encapçulat entre aquestes notes tant conegudes, a mi m´ha fet vibrar.
De camí cap a casa, tant a dins el metro, com al súper fent una petita compra per demà esmorzar o desfent el camí fins a casa, no he pogut evitar tararejar l´estrofa amb un somriure als llavis.
De vegades aquesta ciutat és dura, et preguntes que què hi fas exactament aquí (els dies que plou la pregunta és més recurrent del normal), però en moments com aquest, estic molt contenta de viure una temporada a Londres.
1 comentario:
Me n'alegro molt, t'imagino i això fa que em contagis les pessigolles que tenies a la panxa...
Molt, molt feliç.
Publicar un comentario