Ja que la feina és un nyap, he decidit que més val aprofitar el temps i posar-me les piles a nivell culturetis.
Aquesta tarda he anat a la National Portrait Gallery. Només he visitat una de les tres plantes, però m´han encantat les exposicions que he vist.
Una d´elles eren fotografies d´atletes professionals despullats. Era per una campanya de sensibilització de la SIDA i la idea a transmetre era que tot i tenir uns cossos perfectes, treballats per un rendiment màxim, ells tampoc eren inmunes a la malaltia.
L´altra exposició que m´ha agradat han sigut un recull de fotografies del premi Taylor Wessing.
La que ha guanyat el segon premi és xulíssima i m´ha fet il.lusió veure-la. He tingut la mateixa sensació de quan veus per primer cop un quadre que t' és familiar, ja que havia vist el póster de l´exposició força cops al metro. És una fotografia de la filla de l´autor, Henrik Kerstens, amb una bossa de plàstic al cap, amb l´estètica dels pintors flamencs. Vol reivindicar l´ús abusiu de les bosses de plàstic que s´utilitzen en els comerços.
Però n´hi ha hagut una altra que m´ha fascinat. Era un fotogarfia feta per Joel Redman de Leon Greenman, un supervivent d´Auschwitz, que va perdre la dona i el fill. El seu número era visible a l´avantbraç: 98288. Tenia una mirada trista i profunda, però alhora serena i protectora. Era un senyor petit, que desprenia grandesa en la seva modesta postura.
M´ha impressionat trobar-me la seva mirada al final del dia.
Aquesta tarda he anat a la National Portrait Gallery. Només he visitat una de les tres plantes, però m´han encantat les exposicions que he vist.
Una d´elles eren fotografies d´atletes professionals despullats. Era per una campanya de sensibilització de la SIDA i la idea a transmetre era que tot i tenir uns cossos perfectes, treballats per un rendiment màxim, ells tampoc eren inmunes a la malaltia.
L´altra exposició que m´ha agradat han sigut un recull de fotografies del premi Taylor Wessing.
La que ha guanyat el segon premi és xulíssima i m´ha fet il.lusió veure-la. He tingut la mateixa sensació de quan veus per primer cop un quadre que t' és familiar, ja que havia vist el póster de l´exposició força cops al metro. És una fotografia de la filla de l´autor, Henrik Kerstens, amb una bossa de plàstic al cap, amb l´estètica dels pintors flamencs. Vol reivindicar l´ús abusiu de les bosses de plàstic que s´utilitzen en els comerços.
Però n´hi ha hagut una altra que m´ha fascinat. Era un fotogarfia feta per Joel Redman de Leon Greenman, un supervivent d´Auschwitz, que va perdre la dona i el fill. El seu número era visible a l´avantbraç: 98288. Tenia una mirada trista i profunda, però alhora serena i protectora. Era un senyor petit, que desprenia grandesa en la seva modesta postura.
M´ha impressionat trobar-me la seva mirada al final del dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario