Imagine this

Acabo d´arribar a casa després d´haver vist el musical Imagine this. Estic emocionada.

L´obra passa al gueto de Varsòvia, on un grup de teatre representa una obra sobre jueus i romans. El director i pare de família de la protagonista i d´un nen petit, s´inventa la història per tal d´aportar esperança a la comunitat i fer els dies una mica menys insuportables per a tots.

A la mitja part, els nazis entren al teatre i comenten als espectadors que demà quedaran lliures, que seran portats a un camp on viuran molt millor. Prometen una barra de pa i un pot de melmelada a cadascú que pugi al tren.

Un actor, antic membre de la resistència i amant de la protagonista, els explica a la resta que aquest camp no es un lloc maco per viure, sinó que és un lloc on entren homes i dones en trens i on només en surten roba, sabates i altres utensilis personals que són venuts als mercats. La resta, s´escapa per nuvolades de cendra negra.

El nazi li proposa al director, que acabin l´obra tranquilament a canvi de documents per a tota la companyia per marxar a Suïssa. Ell no sap què fer, es debat entre salvar als seus o avisar a la resta de companys del gueto i donar-lis una opció. Proposa als actors que al final de l´obra quan tots moren, qui s´aixequi, voldrà dir que està d´acord en avisar al públic. Però només que un sol actor, es quedi quiet, a terra, no diran res, i tots es salvaran.

Al final, els espectadors amb llàgrimes als ulls, veiem com cada un dels actors s´aixeca, prenent una decisió individual. Baixa el taló i es veu un escrit "tomorrow, do not get on the train".

Els nazis entren al teatre i els maten a tots menys a la parella, qui podrà explicar el què ha passat i recordar-los a tots.

M´he emocionat veient la història d´una gent normal, que en un moment horrorós de la seva vida i de la història de tots, s´aixequen i es converteixen en herois locals, en grans persones que prefereiexen la llibertat a una vida buida i venuda, que prefereixen morir dignament, a viure agenollats.

La seva valentia i noblesa, m´ha fet recordar que sempre podem escollir, sempre tenim opcions, i no usar-les amb alguna excusa, ens converteix en covards.

Per desgràcia, en el dia a dia, veiem actes de covardia per exemple entre companys de feina que es traeixen i que no es respecten. Això m´entristeix d´allò més, perquè si en temps de pau som capaços de tot per mantenir el nostre lloc de treball o la bona estima del nostre superior, què no faríem en temps de guerra? Espero que no ho haguem de comprovar mai més.