La capsa i el credit crunch

Avui tornava en metro i he vist un home d´uns quaranta anys, amb cara de cansat i amb una caixa de cartró sota el braç.

Era la típica caixa que hem vist a les pel.lícules americanes on els oficinistes traslladen els seus utensilis laborals diaris quan marxen d´una feina.

Segurament aquest senyor portava la seva tassa preferida (coneguda com a mug aquí), una foto de la família, l´agenda, un kit divers de material d´oficina, algun llibre que li havia quedat al fons d´algun calaix, la tarjeta i el detallet que els seus companys li han donat en el seu últim dia de treball, etc.

I me n´he enrecordat que fa poc vaig llegir en un titular que una de cada 9 persones que viuen a Londres havia perdut la feina i m´he imaginat la de caixes plenes que deuen haver circulat per la ciutat, la d´adéus tristos o assèptics que s´han pronuciat entre companys, la de cares cansades que els vagons han transportat.

M´ha fet molta pena veure la cara d´una de les persones que han de pagar per l´abús i la mala gestió d´altres. Aquests últims però, segur que mantenen els seus culs ben asseguts en cadires de pell molt confortables, no han deixat d´anar al club de tennis un parell de vegades a la setmana ni tampoc agafen el transport públic per veure les cares derrotades de les víctimes de les seves decisions financeres d´alt risc.

Tenint en compte que arriba Nadal i que el subsidi de l´atur en aquest país és quelcom que ratlla el ridícul, em puc imaginar la tristesa i desesperació d´aquest company de viatge que avui he trobat en el mateix vagó. En un moment les nostres mirades s´han trobat, però ell m´ha atravessat, tenia una mirada buida...