My first fox

Fa uns dies la Fatema m´explicava que no treia les escombaries a la nit perquè hi havia guineus a Londres...i aquesta nit, després d´anar a sopar amb la Bron i el Gregg, tornava cap a casa i n´he vist una que es creuava en el meu camí.

Ha travessat el carrer escopetejada i en un tres i no res l´he perduda de vista.

Deseguida he pensat en la guineu del Petit Príncep...potser és una mena de senyal, ja que demà marxo cap a casa per Nadal; i allà tinc més lligams, estic més domesticada, per dir-ho usant la mateixa terminologia que feia servir la guineu per explicar què era l´amistat.

Però tornant al tema de les escombraries, és al.lucinant! aquí només passen dos cops per setmana a recollir les escombaries orgàniques i només una vegada pel material reciclable (tot junt: paper, llaunes, tetra bricks, vidre, plàstic).

S´acaba el meu any 2008 a Londres. No ha sigut el què esperava en molts sentits, però com sempre, tot té el seu cantó positiu i he de dir que he tingut la sort de trobar unes quantes guineus que m´han ajudat a passar millor els dies difícils.

Artelista

Avui m´he iniciat (i m´he viciat) amb una pàgina d´internet on pots pujar les teves fotos, quadres i obres diverses, posar-lis un títol, una descripció, un preu i esperar a rebre comandes del teu art...

Segurament no en farem ni cinc, com en la majoria de negocis que fem en aquesta família, però de moment em serveix per classificar una mica els milers de fotografies que tinc; per fer-ne un altre visionat, que sempre fa gràcia; per passar una bona estona recordant temps millors...i perquè no...per fantasiar una mica en la possibilitat de poder vendre les meves fotografies.

Si coneixeu algun ric interessat en fotografies de viatges, passeu-li el link, sius plau!

http://mireia.artelista.com

Bona nit

La capsa i el credit crunch

Avui tornava en metro i he vist un home d´uns quaranta anys, amb cara de cansat i amb una caixa de cartró sota el braç.

Era la típica caixa que hem vist a les pel.lícules americanes on els oficinistes traslladen els seus utensilis laborals diaris quan marxen d´una feina.

Segurament aquest senyor portava la seva tassa preferida (coneguda com a mug aquí), una foto de la família, l´agenda, un kit divers de material d´oficina, algun llibre que li havia quedat al fons d´algun calaix, la tarjeta i el detallet que els seus companys li han donat en el seu últim dia de treball, etc.

I me n´he enrecordat que fa poc vaig llegir en un titular que una de cada 9 persones que viuen a Londres havia perdut la feina i m´he imaginat la de caixes plenes que deuen haver circulat per la ciutat, la d´adéus tristos o assèptics que s´han pronuciat entre companys, la de cares cansades que els vagons han transportat.

M´ha fet molta pena veure la cara d´una de les persones que han de pagar per l´abús i la mala gestió d´altres. Aquests últims però, segur que mantenen els seus culs ben asseguts en cadires de pell molt confortables, no han deixat d´anar al club de tennis un parell de vegades a la setmana ni tampoc agafen el transport públic per veure les cares derrotades de les víctimes de les seves decisions financeres d´alt risc.

Tenint en compte que arriba Nadal i que el subsidi de l´atur en aquest país és quelcom que ratlla el ridícul, em puc imaginar la tristesa i desesperació d´aquest company de viatge que avui he trobat en el mateix vagó. En un moment les nostres mirades s´han trobat, però ell m´ha atravessat, tenia una mirada buida...

Saint Paul´s Cathedral: dissabte a les 17.00

Crec que mai havia anat a escoltar tantes nadales seguides com aquí.

La veritat, però, és que em posa de bon humor veure tot de gent reunida en bona fe (mai més ben dit, jiji).

Aquest cop l´escenari era espectacular: La Catedral de Saint Paul! Les nadales no eren populars, així que no hi havia l´emoció de veure si en reconeixeríem alguna de les que cantàvem de petits.

Tot i això, hem passat una estona molt relaxant escoltant les dues corals que han posat música a l´espectacle de colors i reflexes dels mosaïcs que decoren les cúpules que precedeixen l´altar.

No calia ser religiós per deleitar-se en dos sentits tan preuats com l´oïda i la vista.

Bon Nadal a tots.

Sol, sol, girasol

Seguint la tendència cultural de la setmana, el cap de setmana no és una excepció, i anem tant dissabte com diumenge, una estona a la National Gallery.

Com que el museu és inmens i seguir els quadres sala per sala és suporífer, agafem el prospecte del museu i anem a buscar els greatest hits! però ho fem en forma de joc.

El Ferran em porta de sala en sala i em diu quants quadres hi ha seleccionats. Si només hi ha 1 greatest hit, jo en puc triar 3 i veure si entre aquests hi ha el seleccionat pel museu. Si la sala en té 2, el joc s´aguditza ja que només en puc triar 5.

La veritat és que en la selecció de 3 quasi sempre l´encerto, però no tinc tanta sort amb el finalista.

Per a mi, un quadre de visita obligada cada cop que entro a la National Gallery és Els Girasols de Van Gogh. M´assento al banc que hi ha davant, evito la multitut de caps que s´interposen entre jo i el quadre, i simplement em relaxo i deixo que les diferents tonalitats de groc m´impregnin l´iris, permetent a la pupil.la adaptar-se a aquesta nova brillantor.

Per a nosaltres és una bona manera d´evitar una estona de fred i foscor en les llargues tardes de tardor londinenc.

L´amistat i el Petit Príncep

(...) “-Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist ...
-No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar amb tu. No estic domesticada.
-Ah! perdona -va fer el petit príncep.
Però, després d'una reflexió, afegí:
-Què vol dir «domesticar»?”
(...) “-És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir «crear lligams».
-Crear lligams?
-Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d'altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d'altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'un de l'altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
-Començo a entendre -digué el petit príncep-”
(...) “-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s'assemblen i tots els homes s'assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà com assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. El teu me'n farà sortir, com una música. I després, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. Que n'és, de trist, això. Però els teus cabells són color d'or. Serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m'agradarà la remor del vent entre el blat ...
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
-Si em vols fer el favor... domestica'm! -digué.
-Prou ho voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
-Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d'amics no n'hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm.
-Què s'ha de fer? -digué el petit príncep.
-S'ha de ser molt pacient -respongué la guineu-. Primer t'asseuràs una mica lluny de mi, sobre l'herba. Jo et miraré de cua d'ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop ...
El petit príncep va tornar l'endemà.
-Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor ... Calen ritus ...”
(...) “És així com el petit príncep domesticà la guineu. I quan fou hora de marxar:
-Tinc ganes de plorar! ... -digué la guineu.
-Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués ...
-És clar que sí -digué la guineu.
-Però et tocarà de plorar! -digué el petit príncep.
-I força -digué la guineu.
-Així no hi has guanyat res!
-Sí que hi he guanyat -digué la guineu, per allò del color del blat.”

3 frases robades

Avui he entrat per casualitat a un blog anomenat "benjet". Estava buscant informació per fer-li un escrit a l´Anna sobre l´amistat, relacionat amb algun llibre, en aquest cas El petit príncep i he topat amb 3 frases que m´han alegrat el dia:

" Haig de fugir dels qui creuen que les seues són les úniques maneres possibles i admissibles "

" Si guanyes el dia, guanyes la vida " E. Dickinson

"L'individu ha lluitat sempre per no ser absorbit per la tribu. Si ho intentes, sovint estaràs sol, i de vegades espantat. Però cap preu és massa alt pel privilegi de ser tu mateix"

Una tarda de museu

Ja que la feina és un nyap, he decidit que més val aprofitar el temps i posar-me les piles a nivell culturetis.

Aquesta tarda he anat a la National Portrait Gallery. Només he visitat una de les tres plantes, però m´han encantat les exposicions que he vist.

Una d´elles eren fotografies d´atletes professionals despullats. Era per una campanya de sensibilització de la SIDA i la idea a transmetre era que tot i tenir uns cossos perfectes, treballats per un rendiment màxim, ells tampoc eren inmunes a la malaltia.

L´altra exposició que m´ha agradat han sigut un recull de fotografies del premi Taylor Wessing.

La que ha guanyat el segon premi és xulíssima i m´ha fet il.lusió veure-la. He tingut la mateixa sensació de quan veus per primer cop un quadre que t' és familiar, ja que havia vist el póster de l´exposició força cops al metro. És una fotografia de la filla de l´autor, Henrik Kerstens, amb una bossa de plàstic al cap, amb l´estètica dels pintors flamencs. Vol reivindicar l´ús abusiu de les bosses de plàstic que s´utilitzen en els comerços.

Però n´hi ha hagut una altra que m´ha fascinat. Era un fotogarfia feta per Joel Redman de Leon Greenman, un supervivent d´Auschwitz, que va perdre la dona i el fill. El seu número era visible a l´avantbraç: 98288. Tenia una mirada trista i profunda, però alhora serena i protectora. Era un senyor petit, que desprenia grandesa en la seva modesta postura.

M´ha impressionat trobar-me la seva mirada al final del dia.

Nadales a l'església de St Martin in the Fields

Avui he decidit fer un canvi de xip i aprofitar les mil opcions que m´ofereix la ciutat. He agafat la guia i he començat a fullejar-la per veure què podia fer un dimecres per la tarda a Londres: visitar la National Gallery.

Així que m´he plantat a Trafalgar Square per anar a contemplar els gira-sols de Van Gogh, però just sortir del metro de Charing Cross, he sentit unes campanades i m´he apropat a l´església de St Martin in the Fields.

Hi havia tot de gent fent cua per entrar a escoltar Nadales (Carols) i com que l´entrada eren només dues lliures m´he quedat. Ho organitzava Transport for London, i m´ha semblat d´allò més apropiat formar part d´aquest moment nadalenc, tenint en compte que no aniré a cap sopar de feina i que cada dia passo unes dues hores en el transport públic.

Entre mig de les Nadales, directius i treballadors del metro han anat pujant al púlpit a llegir diferents passatges de la Bíblia.

L' església estava pleníssima i a mi m´ha invaït una serena sensació al sentir com entonaven les Nadales tant la coral com els ferigresos. Hi ha hagut un moment especialment màgic: quan han cantat, com si fos un sospir a cau d´orella, Santa Nit:

Silent night, holy night,
All is dark, save the light
Shining where the mother mild
Watches over the holy child.
Sleep in heavenly peace,
Sleep in heavenly peace.

Al sortir de l´església, tot d´organitzadors formaven un passadís d´acomiadament que repetia a l´unisono: Have a safe trip.

Imagine this

Acabo d´arribar a casa després d´haver vist el musical Imagine this. Estic emocionada.

L´obra passa al gueto de Varsòvia, on un grup de teatre representa una obra sobre jueus i romans. El director i pare de família de la protagonista i d´un nen petit, s´inventa la història per tal d´aportar esperança a la comunitat i fer els dies una mica menys insuportables per a tots.

A la mitja part, els nazis entren al teatre i comenten als espectadors que demà quedaran lliures, que seran portats a un camp on viuran molt millor. Prometen una barra de pa i un pot de melmelada a cadascú que pugi al tren.

Un actor, antic membre de la resistència i amant de la protagonista, els explica a la resta que aquest camp no es un lloc maco per viure, sinó que és un lloc on entren homes i dones en trens i on només en surten roba, sabates i altres utensilis personals que són venuts als mercats. La resta, s´escapa per nuvolades de cendra negra.

El nazi li proposa al director, que acabin l´obra tranquilament a canvi de documents per a tota la companyia per marxar a Suïssa. Ell no sap què fer, es debat entre salvar als seus o avisar a la resta de companys del gueto i donar-lis una opció. Proposa als actors que al final de l´obra quan tots moren, qui s´aixequi, voldrà dir que està d´acord en avisar al públic. Però només que un sol actor, es quedi quiet, a terra, no diran res, i tots es salvaran.

Al final, els espectadors amb llàgrimes als ulls, veiem com cada un dels actors s´aixeca, prenent una decisió individual. Baixa el taló i es veu un escrit "tomorrow, do not get on the train".

Els nazis entren al teatre i els maten a tots menys a la parella, qui podrà explicar el què ha passat i recordar-los a tots.

M´he emocionat veient la història d´una gent normal, que en un moment horrorós de la seva vida i de la història de tots, s´aixequen i es converteixen en herois locals, en grans persones que prefereiexen la llibertat a una vida buida i venuda, que prefereixen morir dignament, a viure agenollats.

La seva valentia i noblesa, m´ha fet recordar que sempre podem escollir, sempre tenim opcions, i no usar-les amb alguna excusa, ens converteix en covards.

Per desgràcia, en el dia a dia, veiem actes de covardia per exemple entre companys de feina que es traeixen i que no es respecten. Això m´entristeix d´allò més, perquè si en temps de pau som capaços de tot per mantenir el nostre lloc de treball o la bona estima del nostre superior, què no faríem en temps de guerra? Espero que no ho haguem de comprovar mai més.

Seguint la pista d' en Woody

Aquest cap de setmana m´ha vingut a veure l´Anna i a part de passejar per mercats i mercadillos com el de Spitalfields, Camden, Borough, el mercat de Nadal de Hyde Park i el Cologne de Southbank, hem fet honor a la nostra condició de Woody-freakies i hem fet una ruta de certs spots que en Woody va utilitzar per gravar la seva pel.lícula de Match Point.

Així doncs, hem dinat a un pub amb vistes al Palace Theatre a Cambridge Circus, on la Chloë i en Chris van a veure un espectacle. Després hem pres un cafetó davant del Covent Garden Hotel al carrer Monmouth (així ens sortia més baratet i teníem bona vista), que és on van a sopar els quatre una nit.

Després hem passat per la Royal Opera House a Bow Street, on la família té una llotja, i hem fet el Queen´s walk, on en Chris tira l´anell al riu un cop ha assassinat a la Nola. Des d´aquí hem vist tant la Tate Modern (on en Chris i la Nola es troben per casualitat) com el Gherkin, l´edifici on treballa en Chris.

És una altra manera de caminar per una ciutat amb un alicient més...

Men in black

No és el títol d´una pel.lícula sinó la imatge que cada matí enregistra la meva retina al metro o pels carrers de Canary Wharf.

Fa quasi impressió, però tots els oficinistes d´aquesta ciutat vesteixen de cap a peus amb el mateix color: NEGRE.

Les sabates, el bolso i les bosses, l´abric i els tratges, siguin de pantaló o faldilla, són tots de color negre. No veus ni un gris fosc ni un blau marí...els metres i metres quadrats de roba que els envolta són de color negre, que de manera pura, indica l´absència de color o llum.

Vesteixen de negre, però sota els ulls tenen unes taques liloses, les dents, si blanques, no les ensenyen i en canvi, segreguen l´olor d´una vida de color...gris.