Una altra faceta que em meravella dels anglesos és la seva capacitat per auto-regular-se la temperatura corporal, això, o és que estan sonats!
Perquè no entenc com en un mateix moment del dia i en un mateix espai (podem prendre com a veritat que la temperatura exterior és la mateixa pels dos individus que ara analitzarem) podem trobar a una noia amb un vestidet de tirants (sense mitges) fent saltirons pel carrer i una altra amb abric, guants, barret i bufanda. El moment és la nit de Halloween, i asseguro que feia un fred de la Madonna!
El millor és veure que aquesta que va abrigada fins a les celles, a l´entrar dins del vagó del metro no s´aclimata a la nova situació, sinó que roman la mitja desena de parades que compartim amb el mateix abillament.
I suposo que deu ser cert allò que diuen que la sed, el fred i la gana són condicions mentals, perquè sinó, que m´ho expliquin...
miércoles, 26 de noviembre de 2008
lunes, 24 de noviembre de 2008
Un dilluns al matí
Tots sabem que els dilluns al matí són difícils, però us asseguro que en aquesta ciutat, si fas servir el transport públic per anar a la feina, encara més!
Com cada matí, he agafat el metro a Camden Town (Northern line) fins a Bank. Durant sis parades he estat comprimida entre braços i cames que intentaven fer-se un espai en els forats lliures que els cossos de la resta dels passatgers no utilitzaven.
Aquest matí, per animar una mica més el viatge, teníem en el nostre vagó, una noia amb maleta, una altra amb crosses i finalment una amb un violonxel! La resta, només portaven una o dues bosses, amb el menjar, la roba del gimnàs, una raqueta o altres estris, a part dels típics jerseis, abrics, bufandes i guants...imagineu-vos la caldòfia que arriba a fer alla sota!
Quan finalment surts del vagó, t' entra una sensació d' alliberament momentani, que al cap de dos segons desapareix, quan tornes a estar compactat baixant les escales per anar a buscar el DLR. Mentres mirava els esglaons per tal de no trepitjar a ningú, he vist que hi havia unes taques vermelles al terra, semblaven de sang i el pròxim que els meus ulls han divisat ha estat un ratolí mort al costat de la paret...
El trajecte ha durat el doble de l' habitual, ja que de les 5 parades que faig, hem estat aturats una bona estona en dues estacions... anàvem esclafats de tal manera que, cada vegada que jo respirava una mica més profund, el meu company de davant es mig girava, mig espantat mig indignat, però això no ha aturat a un agoserat que ha tret el portàtil a mig trajecte...no sé quina urgència pots tenir en una situació així...
La meitat del vagó mirava embadalida la seva blackberry, i en la pantalla d' un senyor que tenia assegut al meu costat (només ens separava una mampara de metracrilat) he llegit el missatge que escrivia a algun company del seu banc titulat "stuck on DLR", i l' acabava amb "typical monday".
Ara entenc perquè corren com esperitats tota la gent que treballa a Canary Wharf un cop posen un peu a terra!
Primer, perquè segurament ja fan tard a alguna reunió, i tal i com estan les coses, més val no quedar malament, però a part, quan l' aire fred et toca la cara, t' entra una sensació de llibertat i unes ganes de córrer, d' expandir-te, de moure braços i cames, que no pots evitar posar un peu darrera l' altre a gran velocitat!
Aquest rampell però, només dura uns minuts, fins que et tornes a trobar aixafat en un ascensor direcció el teu lloc de treball, on romandràs, sense moure't massa, durant les pròximes vuit hores.
Have a nice day...
Com cada matí, he agafat el metro a Camden Town (Northern line) fins a Bank. Durant sis parades he estat comprimida entre braços i cames que intentaven fer-se un espai en els forats lliures que els cossos de la resta dels passatgers no utilitzaven.
Aquest matí, per animar una mica més el viatge, teníem en el nostre vagó, una noia amb maleta, una altra amb crosses i finalment una amb un violonxel! La resta, només portaven una o dues bosses, amb el menjar, la roba del gimnàs, una raqueta o altres estris, a part dels típics jerseis, abrics, bufandes i guants...imagineu-vos la caldòfia que arriba a fer alla sota!
Quan finalment surts del vagó, t' entra una sensació d' alliberament momentani, que al cap de dos segons desapareix, quan tornes a estar compactat baixant les escales per anar a buscar el DLR. Mentres mirava els esglaons per tal de no trepitjar a ningú, he vist que hi havia unes taques vermelles al terra, semblaven de sang i el pròxim que els meus ulls han divisat ha estat un ratolí mort al costat de la paret...
El trajecte ha durat el doble de l' habitual, ja que de les 5 parades que faig, hem estat aturats una bona estona en dues estacions... anàvem esclafats de tal manera que, cada vegada que jo respirava una mica més profund, el meu company de davant es mig girava, mig espantat mig indignat, però això no ha aturat a un agoserat que ha tret el portàtil a mig trajecte...no sé quina urgència pots tenir en una situació així...
La meitat del vagó mirava embadalida la seva blackberry, i en la pantalla d' un senyor que tenia assegut al meu costat (només ens separava una mampara de metracrilat) he llegit el missatge que escrivia a algun company del seu banc titulat "stuck on DLR", i l' acabava amb "typical monday".
Ara entenc perquè corren com esperitats tota la gent que treballa a Canary Wharf un cop posen un peu a terra!
Primer, perquè segurament ja fan tard a alguna reunió, i tal i com estan les coses, més val no quedar malament, però a part, quan l' aire fred et toca la cara, t' entra una sensació de llibertat i unes ganes de córrer, d' expandir-te, de moure braços i cames, que no pots evitar posar un peu darrera l' altre a gran velocitat!
Aquest rampell però, només dura uns minuts, fins que et tornes a trobar aixafat en un ascensor direcció el teu lloc de treball, on romandràs, sense moure't massa, durant les pròximes vuit hores.
Have a nice day...
domingo, 23 de noviembre de 2008
Un diumenge a Greenwich
El dia ha començat gelat. Mentres em preparava un cafetó amb la cafetera italiana acabada d´estrenar, he vist per la finestra de la cuina, que la taula i les cadires del jardí estaven enfarinades.
Aquest contratemps climàtic, no ens ha frenat per seguir amb els plans de passar un diumenge tranquil a Greenwich. Hem agafat un vaixell que ens ha portat fins a aquest antic poble pel Tàmesis.
El viatge ha estat xulíssim, tot i la pluja que no ha parat d´acompanyar-nos fins arribar al moll de destí. Pel camí hem vist el Parlament, la catedral de Saint Paul, la Tate, el London Bridge, Canary Wharf, etc.
Un cop a terra, hem visitat el Royal Naval College (ara seu de la Universitat de Greenwich), el Museu Marítim Nacional, la Casa de la Reina, l´Observatori reial i fins i tot hem anat a una sessió d´astronomia al planetari. Hem acabat l´excursió donant una volta pel mercat d´artesania.
Al mercat no he pogut evitar la temptació de comprar dues bossetes de cafè, un amb un toc de canyella i l´altre amb aroma de xocolata. Durant tot el trajecte de tornada a casa, en DLR (dockland railway), bus i metro, ens ha acompanyat l´olor penetrant i relaxant del cafè, aquella olor que et recorda a casa, a família, a Nadal.
La raó per la qual hem agafat tants medis de transport és perquè en aquesta ciutat, el caps de setmana aprofiten per fer obres de millora, i la veritat és que resulta un exercici de paciència i enginy ser capaç d´anar d´un punt a un altre, canviant cada cap de setmana de trajecte.
Avui però, no m´ha molestat gens haver de fer tants canvis, ja que feia el trajecte amb els pares, que m´han vingut a veure, i amb l´aroma del cafè que sortia de la meva bossa. Així és que m´he sentit com si estigués al sofà de casa, amb les pantumfles i una manteta de quadres tapant-me els genolls per no agafar fred.
Aquest contratemps climàtic, no ens ha frenat per seguir amb els plans de passar un diumenge tranquil a Greenwich. Hem agafat un vaixell que ens ha portat fins a aquest antic poble pel Tàmesis.
El viatge ha estat xulíssim, tot i la pluja que no ha parat d´acompanyar-nos fins arribar al moll de destí. Pel camí hem vist el Parlament, la catedral de Saint Paul, la Tate, el London Bridge, Canary Wharf, etc.
Un cop a terra, hem visitat el Royal Naval College (ara seu de la Universitat de Greenwich), el Museu Marítim Nacional, la Casa de la Reina, l´Observatori reial i fins i tot hem anat a una sessió d´astronomia al planetari. Hem acabat l´excursió donant una volta pel mercat d´artesania.
Al mercat no he pogut evitar la temptació de comprar dues bossetes de cafè, un amb un toc de canyella i l´altre amb aroma de xocolata. Durant tot el trajecte de tornada a casa, en DLR (dockland railway), bus i metro, ens ha acompanyat l´olor penetrant i relaxant del cafè, aquella olor que et recorda a casa, a família, a Nadal.
La raó per la qual hem agafat tants medis de transport és perquè en aquesta ciutat, el caps de setmana aprofiten per fer obres de millora, i la veritat és que resulta un exercici de paciència i enginy ser capaç d´anar d´un punt a un altre, canviant cada cap de setmana de trajecte.
Avui però, no m´ha molestat gens haver de fer tants canvis, ja que feia el trajecte amb els pares, que m´han vingut a veure, i amb l´aroma del cafè que sortia de la meva bossa. Així és que m´he sentit com si estigués al sofà de casa, amb les pantumfles i una manteta de quadres tapant-me els genolls per no agafar fred.
jueves, 20 de noviembre de 2008
Costums nacionals al metro
És curiós veure com cada poble es comporta de diferent manera en els espais públics, i el metro no és una excepció.
Mentres els japonesos intenten fer una becaineta cada cop que tenen una mínima oportunitat (tant se val si estan asseguts o de peu), als britànics sembla ser que els molesta sentir que perden el temps o potser simplement intenten evadir-se de la sensació sardinil que tenen cada dia a l´anar i venir de la feina. Però el cas és que aquests illencs es passen l´estona llegint, escoltant música o fent les dues coses alhora.
I no us penseu que sent tant educats com són, a les hores puntes tinguin més consideració i pleguin les ales, no, ells sempre que poden, despleguen diaris, revistes o llibres i a la caça de paraules falta gent!
I què dir del què llegeixen! Els diaris més llegits en una estadística paxanguera feta per mi en el mes que porto a la ciutat, revelen que la majoria de lectors de diaris ho són d´alguna forma gratuïta tipus metro o algun tabloid tipus The Sun, on el que predominen són sang i fetge i xafarderies.
Si encara teniu set de xafarderies, sempre podeu fullejar alguna revista rosa, que aquí són especialment "cutres", ja que ens substitueixen la reialesa de l´Hola per quatre famosets de pacotilla.
Empatxats com deveu estar després d´una dosis de superficialitat i tristesa humana com aquesta, sempre us queda l´alternativa d´una novela romàntica d´aquestes ben ensucrades i finalment, quan ja aneu pel vostre tercer transbord, amb una mica de sort, compartireu un metre quadrat amb algú que estigui fent el sudoku i acabareu les últimes parades veient com algú que parla un idoma que se us fa força incomprensible, posa tot d´1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9s igual que vosaltres, fent-vos adonar que en el fons, no som tant diferents.
Pròxima parada: Canary Wharf.
Mentres els japonesos intenten fer una becaineta cada cop que tenen una mínima oportunitat (tant se val si estan asseguts o de peu), als britànics sembla ser que els molesta sentir que perden el temps o potser simplement intenten evadir-se de la sensació sardinil que tenen cada dia a l´anar i venir de la feina. Però el cas és que aquests illencs es passen l´estona llegint, escoltant música o fent les dues coses alhora.
I no us penseu que sent tant educats com són, a les hores puntes tinguin més consideració i pleguin les ales, no, ells sempre que poden, despleguen diaris, revistes o llibres i a la caça de paraules falta gent!
I què dir del què llegeixen! Els diaris més llegits en una estadística paxanguera feta per mi en el mes que porto a la ciutat, revelen que la majoria de lectors de diaris ho són d´alguna forma gratuïta tipus metro o algun tabloid tipus The Sun, on el que predominen són sang i fetge i xafarderies.
Si encara teniu set de xafarderies, sempre podeu fullejar alguna revista rosa, que aquí són especialment "cutres", ja que ens substitueixen la reialesa de l´Hola per quatre famosets de pacotilla.
Empatxats com deveu estar després d´una dosis de superficialitat i tristesa humana com aquesta, sempre us queda l´alternativa d´una novela romàntica d´aquestes ben ensucrades i finalment, quan ja aneu pel vostre tercer transbord, amb una mica de sort, compartireu un metre quadrat amb algú que estigui fent el sudoku i acabareu les últimes parades veient com algú que parla un idoma que se us fa força incomprensible, posa tot d´1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9s igual que vosaltres, fent-vos adonar que en el fons, no som tant diferents.
Pròxima parada: Canary Wharf.
miércoles, 19 de noviembre de 2008
Carmina Burana al Royal Albert Hall
Encara tinc els pèls de punta!
El que havia començat com un dia normal i corrent, ans al contrari, havia sigut un dia força ordinari i grisot, ha acabat sent una vetllada increïble asseguts a una butaca del Royal Albert Hall!
El teatre en si és espectacular, tant de dins com de fora, però el millor, sens dubte, ha estat sentir les 450 veus de la Barts Choir (masculines i femenines, entre les quals hi havia una secció infantil) més el centenar de músics (entre ells 36 violins)! Els números només els escric perquè us feu una idea de la dimensió de mans i veus que el director ha anat perseguint i coreografiant durant un parell d´hores.
Al tancar el ulls, unes pessigolles et recorrien cada porus de la pell, com si fossin papallones que saltaven amb els arpeggis dels instruments de corda. No calia fer res, simplement no oposar resistència a l´estat natural de serenitat i pau que t´invaïa al sentir el conjunt de notes.
L´entrada i la sortida de la peça, l´O fortuna, és el tros que la majoria d´espectadors i oients estàvem esperant. Però el gruix de l´òpera, on hi ha molt material encapçulat entre aquestes notes tant conegudes, a mi m´ha fet vibrar.
De camí cap a casa, tant a dins el metro, com al súper fent una petita compra per demà esmorzar o desfent el camí fins a casa, no he pogut evitar tararejar l´estrofa amb un somriure als llavis.
De vegades aquesta ciutat és dura, et preguntes que què hi fas exactament aquí (els dies que plou la pregunta és més recurrent del normal), però en moments com aquest, estic molt contenta de viure una temporada a Londres.
El que havia començat com un dia normal i corrent, ans al contrari, havia sigut un dia força ordinari i grisot, ha acabat sent una vetllada increïble asseguts a una butaca del Royal Albert Hall!
El teatre en si és espectacular, tant de dins com de fora, però el millor, sens dubte, ha estat sentir les 450 veus de la Barts Choir (masculines i femenines, entre les quals hi havia una secció infantil) més el centenar de músics (entre ells 36 violins)! Els números només els escric perquè us feu una idea de la dimensió de mans i veus que el director ha anat perseguint i coreografiant durant un parell d´hores.
Al tancar el ulls, unes pessigolles et recorrien cada porus de la pell, com si fossin papallones que saltaven amb els arpeggis dels instruments de corda. No calia fer res, simplement no oposar resistència a l´estat natural de serenitat i pau que t´invaïa al sentir el conjunt de notes.
L´entrada i la sortida de la peça, l´O fortuna, és el tros que la majoria d´espectadors i oients estàvem esperant. Però el gruix de l´òpera, on hi ha molt material encapçulat entre aquestes notes tant conegudes, a mi m´ha fet vibrar.
De camí cap a casa, tant a dins el metro, com al súper fent una petita compra per demà esmorzar o desfent el camí fins a casa, no he pogut evitar tararejar l´estrofa amb un somriure als llavis.
De vegades aquesta ciutat és dura, et preguntes que què hi fas exactament aquí (els dies que plou la pregunta és més recurrent del normal), però en moments com aquest, estic molt contenta de viure una temporada a Londres.
lunes, 10 de noviembre de 2008
Hello London
Perque tota frikada informàtica comença amb un hello world no?
i perque estem provant...
Mire, aqui el tens
t3
i perque estem provant...
Mire, aqui el tens
t3
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
